Tradicions del mes de Febrer

 

FEBRER, segon mes de l’any, el seu nom procedeix de la denominació d’una divinitat romana, “FEBRUS”. En el tapís de la Creació, obra extraordinària que s’admira en la catedral de Girona, hi figura el mes de febrer en la representació del Carro del Sol, com volent indicar que a partir d’aquest mes de l’any el sol ja comença a fer sentir els seus raigs amb més intensitat.

Les dites del mes de febrer ens recorden que la fredor de l’hivern encara està present entre nosaltres, aquesta circumstància la trobem entre els seus populars refranys: “Pel febrer, / una estona al sol / i una altre al foguer” – “ Febrer, febreret, / set capes i un barret “ –  “ Crits de lloca al febrer,/ bons ous al galliner “.

Seguint el calendari cristià la primera tradició del febrer, molt celebrada pels nostres avis, la trobem el dia 2, la Candelera. Quaranta dies han transcorregut entre el dia de Nadal i el 2 de febrer, aquest període de temps simbolitza la fi del cicle de Nadal, és en aquest moment que en les cases de Blanes, i de tot el país, tradicionalment es desmuntava el pessebre. La Candelera, festa de la Purificació de la Mare de Déu, antigament era un dia especial i de profund sentit espiritual, molt propi d’aquella època; encara avui dia es conserva aquesta tradició i durant la missa l’Església reparteix petites espelmes beneïdes, anomenades candeles, destinades a orientar els cristians pel camí de la vida.

El refrany més popular que situa la diada amb força precisió astronòmica diu el següent:

                             

                                   Si la Candelera  plora, l’hivern és fora

                                   si la Candelera riu, l’hivern és viu;

                                   però tant si plora com si deixa de plorar,

                                   la meitat de l’hivern encara ha de passar.

 

Passat el dijous gras iniciem el cicle Quaresmal, molt fecund en tradicions com la festa  de Carnaval i el dimecres de Cendra, que aquest any venen molt aviat, a primers de febrer (diumenge 3 i dimecres 6).

Antigament la festa del Carnaval, segons Cortils i Vieta, “en Blanes no tenia cap particularitat que valgués la pena d’esmentar”, tot es reduïa a unes quantes disfresses, més o menys estrambòtiques que fan tabola i una gran concurrència a les sales de ball.

No cal esmentar que aquesta tradició s’ha convertit en una festa eminentment mundana i ja podem considerar-la com una de les noves tradicions, a Blanes es du a terme tot un seguit d’actes que ja comencen el dissabte amb la rebuda del rei Carnestoltes, que passeja pels principals carrers amb una  multitudinària rebuda. El diumenge s’organitza una rua de gent disfressada.

El Dimecres de Cendra, les ganes de gresca arriben el límit amb un gran sopar i en comitiva formada per gent vestida de dol davant l’ajuntament es procedeix a la crema del rei Carnestoltes, que culmina en un pregó, escrit en clau satírica, que deixa potes enlaire persones i institucions a partir dels fets destacats que han succeït durant el darrer any.

El Dimecres de Cendra és el primer dia de la Quaresma, temps que, d’acord amb la tradició i la doctrina cristiana, és un període d’abstinència i purificació que dura quaranta dies. En aquest cicle del calendari era prohibit menjar carn, llevat que s’hagués aconseguit una dispensa eclesiàstica, mitjançant unes “Butlles”. Aquest període de l’any recorda també els dies de dejuni i meditació que Jesús va viure al desert. D’altra banda el simbolisme de la cendra que durant aquest dia se imposa durant la missa recorda als cristians que “som pols i pols serem”.

Un costum molt propi de Blanes del dimecres de cendra, segons Cortils i Vieta, era l’enterrament d’en carnestoltes, vulgarment anomenat l’enterrament de la Sardina, l’historiador blanenc ho descriu de la següent manera:  “Lo dimecres de cendra també ixen al camp alegres collas de gent, y també s’hi fa lo berenar, que es més o ménos gras segons los escrúpols de conciencia de cadascú”.

Una tradició completament desapareguda, encara mantinguda per algun blanenc nostàlgic, consistia en penjar en un lloc visible de la llar en tornar de missa del primer diumenge de Quaresma un dibuix més o menys artístic fet per algun familiar, representant la “Vella de la Quaresma” amb la particularitat de tenir set peus. El costum d’exposar aquesta figura havia estat molt freqüent a Blanes durant el segle XVIII i constituïa un testimoni popular de fe i religiositat.

Cada diumenge, normalment davant la mainada de la casa, se li tallava un peu per significar que ja havia passat un altre setmana, aquest dibuix venia ésser com el calendari infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per arribar a la Pasqua.

Domènec Valls i Coll       

 

Els Goigs de Blanes

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ELS GOIGS DE BLANES” Història, llegenda i Goigs

HISTÒRIA: Orígens dels goigs. La naixença dels goigs la podem situar dintre els temps confusos dels trànsit del baix llatí a les llengües romàniques. La paraula goig ve del llatí “gaudium”, el seu significat es ven clar, joia, alegria, goig i festa

El costum de cantar lloances a la Mare de Déu, a Crist o als sants en les celebracions religioses arrenca de temps immemorial. Una de les formes de pregar i lloar ja es practicava des dels primers segles del cristianisme que es cantava col·lectivament en forma de himnes o cobles. La seva finalitat, primordialment era la pregària, utilitzant la llengua llatina que l’Església usava en aquells temps.

El nostre país no va tardar gaire temps en assimilar els cants litúrgics en llatí amb l’ús de la nostra pròpia llengua

Documentació històrica :

L’any 1267 en uns manuscrits procedents del Monestir de Ripoll, hi ha unes “Regles detrobar” un petit tractat sobre els gèneres poètics i “Cants de trobadors”.

En les guardes del manuscrit núm.91 de la Biblioteca Episcopal de Girona hi ha uns goigs a la Mare de Déu i el seu lèxic data sens dubte del segle XIV.

La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner any 1325-26, on consta que ja es cantaven.

El primer text conegut de goigs són els GOIGS DE NOSTRA DONA, conservats en el manuscrit del LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT, escrit vers l’any 1380, sens cap dubte és un dels testimonis més valuosos que es conserven, on també hi apareixen els goigs en forma de dansa o representació religiosa que ballaven els pelegrins; es la “BALLADA DELS GOIGS DE NOSTRA DONA”, amb partitura musical, es ballaven amb ball rodó, aquestes danses religioses eren freqüents en aquella època. El títol complert que figura en el Llibre Vermell diu textualment: “Ballada dels goits de Nostra Dona en vulgar cathallan ab ball rodó, comencen així “Els set goys recomptarem / et devotament cantant / humilment saludarem / la dolça Verge Maria “.

L’any 1475 amb la aparició de les tradicionals Confraries del Roser, els goigs es converteixen en la pregaria cantada mes popular de Catalunya.

Els goigs a la Verge del Roser són els més coneguts, i els més cantats, es descabdellen en un llenguatge senzill i planer, fent-los fàcilment entenedors, quedant ben palès el seu contingut evangèlic, ja que el seu argument és la teologia del SET GOIGS DE LA MARE DE DÉU: l’Encarnació / Naixement de Jesús / L’Adoració dels Mags / Resurrecció / L’Ascensió / La Vinguda de L’Esperit Sant i la Glorificació de Maria al Cel

Són ben conegudes les seves primeres estrofes: “ VOSTRES GOIGS AMB GRAN PLAER / CANTAREM VERGE MARIA PUIG LA VOSTRA SENYORIA / ÉS LA VERGE DEL ROSER”.

Entrant en el camp que es barregen l’historia i la llegenda, un esdeveniment com la batalla de Lepant, on els cristians varen derrotar als turcs el 7 d’octubre de 1571, ens diu la tradició, que va ser atribuït a la intercessió de la Mare de Déu del Roser, implorant la seva ajuda per les nombroses Confraries del Roser a través dels seus goigs. Certament que aquest fet va contribuir a la propagació dels goigs com a pregària popular, per tot el territori català.

Marià Aguiló i Fuster, escriptor i col·leccionista de goigs, en el seu “Cançoneret i Miracles a llaor del Roser” escriu: “Els pobles que formaren la nacionalitat catalana, serven en llurs festes majors el costum de cantar en llengua materna, les cobles dels Sants Patrons. Tan arrelà eixa usança que, no sabent-se en altres parts, ja ens sembla un dels distintius dels habitants dels nostres antics reialmes”.

Amb tota certesa podem afirmar que la cultura catalana és l’únic marc en què aquesta devoció ha nascut al nostre país, i que s’ha mantingut a través dels segles fins als nostres dies, convertint-se en un testimoni important de la vitalitat i unitat de la llengua catalana.

Expansió dels goigs: Tot i que els goigs són d’origen català, han tingut una difusió mes enllà de Catalunya i els països catalans: la Catalunya Nord, Andorra, La Franja, Les Illes, el País Valencià, es poden veure en aranès, basc, castellà, provençal, també a Sardenya en Sard i l’Alguer. Pel domini català del segle XIV.

COL.LECCIONISME I ESTUDI.

Segons els historiadors de la literatura catalana defineixen l’època on apareix la Renaixença com el desenvolupament del procés de recuperació de la llengua i literatura catalana portat a terme sobre tot a partir de la segona meitat del segle XIX. Va ser en aquest segle on va propagar-se amb mes intensitat la existeixen d’àmplies col·leccions de goigs. Durant la Renaixença s’enalteixen els símbols i els valors tradicionals catalans, i se intensifica l’afecció a col·leccionar goigs, d’ermita en ermita o per intercanvi. S’arriben a formar Col·leccions particulars, algunes des quals han passat a formar part de biblioteques d’accés públic, com exemple ara la nostra de Blanes, entre les mes importants esmentem:

La biblioteca de Catalunya – L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona – La biblioteca Pública de Barcelona – La Abadia de Montserrat i la dels Amics dels Goigs”.

El tema dels goigs permet l’estudi en disciplines diverses, com la literatura i música popular, l’Antropologia cultural i fins i tot la mateixa història de la impremta, etc.

L’estudi dels goigs ha donat peu a diverses tesis doctorals i a múltiples treballs d’investigació, divulgació i recopilació.

La nostra entitat “Amics dels Goigs” quasi centenària, està formada per col·leccionistes que vetllem per la divulgació i estudi dels goigs.

La tècnica més emprada per la reproducció dels goigs i els seus elements gràfics ha estat el gravat al boix o xilografia, tècnica que es continua fent servir actualment. A través dels anys s’han utilitzat altres sistemes o mitjans com la fotografia, el dibuix, el linòleum, o el fotogravat.

Cal destacar, també, que la gran majoria de full són de factura molt senzilla, abusant de les fotocopies. Ni ha d’estampats amb diverses tintes, en paper de fil de gran qualitat i de tiratges limitats. Alguns son veritables obres d’art.

En el mon de les lletres trobem nom il·lustres de poetes catalans:

Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona)

Jacint Verdaguer ( Autor del Virolai i diferents goigs )

Llibre d’Or sobre Verdaguer

Joan Maragall ( Goigs a la Mare de Déu de Núria)

Mn. Pere Ribot. Joaquim Ruyra (G.a la M.de D.de les Ferreries. Pere Puig i Llensa.

Els goigs estan íntimament relacionats amb llibres, arxius i biblioteques. Els Arxives i bibliotecaris tenen el seu patró, Sant Benet, personatge extraordinari en la cristianització d’Europa, del qual hi ha diverses edicions de goigs., en la meva col·lecció.

Altres gremis relacionats amb els llibres també veneren els seus patrons, a través del

goigs, els impressors a sant Joan “ante portam latinam”. Els llibreters i els editors a sant Jeroni. Modernament ha sorgit una advocació curiosa amb uns goigs a santa Tecla, com a patrona dels internautes catalans.

Els gogistes també tenim el nostre patró: SANT GABRIEL

En l’apartat dels literats, vull dedicar unes paraules a dos literats i polítics col·leccionistes de goigs, VENTURA GASSOL i COLL I ALENTORN, políticament de idees molt diferenciades, en la meva generació en diríem d’esquerres i dretes, per demostrar una de les principals virtuts dels goigs com elements aglutinadors, d’ampli sentit espiritual i autèntica pregaria que amb els seus cants agermanava els pobles, prescindint de les mateixes ideologies. Tots dos bons cristians.

Ventura Gassol, home de ideologia republicana, en la seva obra literària és mostra com l’home lligat a aquesta terra dura i ordenada, estratificada per segles de cultura com és Catalunya. De tota la seva obra poètica s’han trobat tres goigs dedicats a la Puríssima Concepció, a Sant Eloi i a la Mare de Déu del Coll de les Savines, editats tots tres en forma de tríptic l’any 1978, amb motiu del seu retorn de l’exili a la seva estimada pàtria. Per patriotisme entra al camp de la política, ocupant el càrrec de Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1931 al 1934 i el 1936 fins el mes d’octubre que s’exilià a França, fou íntim col·laborador de Francesc Macià. No estrenyeu la descripció d’aquests relats, però en el cas de Gassol, considero un acta de reconeixement a l’home que gràcies a la seva intervenció personal es van salvar de la destrucció les dues col·leccions de goigs mes importants de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i La Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona.

Miquel Coll i Alentorn, Historiador contemporani. Fou un dels animadors de l’organització juvenil “Palestra” i compromès en la política catalana actuant com a dirigent de la Joventut d’Acció Catalana fins l’any 1932 que ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya. En fou secretari general i membre del comitè de govern.

Membre actiu de l’Acadèmia de bones lletres de Barcelona. També es molt valuós el seu estudi que ha permès d’identificar al fals Bernat Boades amb Joan Roig i Jalpí, publicat a l’edició crítica dels “Feyts d’armes de Catalunya” obra important per l’historia de Blanes. La seva activitat com a conferenciant fou intensa i molt positiva. Fou adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Dedicà un especial atenció en l’estudi dels goigs, als que considerava com una mostra inapel·lable de que la llengua catalana era pròpia d’un país.

Els “Amics dels goigs” homenatjaren la seva tasca en la difusió dels goigs, amb l’edició d’uns goigs especial dedicats a la seva persona:

Pel que fa a la música, la majoria dels goigs és d’origen popular. I molta s’ha perdut perquè no es feia constar en els fulls impresos. Per aquesta raó en molts dels goigs, tot i estar dedicats a diferents devocions es canten amb la mateixa música. Les melodies son senzilles i acostumen a tenir un aire repetitiu però a la vegada àgil i alegra alhora.

Amb la influència sobre les arts, que va marcar l’època de la Renaixença, també va beneficiar la incorporació de boniques composicions musicals impreses en els goigs. Entre altres els músics i compositors cal destacar: Lluís Millet, Joan Llongueras, Joan M. Aragonès, Mn. Francesc Baldelló, Mn. Josep Maideu, Mn. Lluís Romeu, concretament alguns dels goigs de Blanes, han estat musicats per Mn. Esteve Andreu els de Sant Joan, Mn. Lluís Solà els de Santa Francesc, la Salut i Santa Teresa, Joaquim Parrilles els de l’Esperança i l’Antiga

La part ornamental característica pròpia dels goigs són la imatge a la qual son dedicats i l’orla que emmarca el text, el Corondell i les Orles. El boix o la Xilografia han estat els mitjans mes tradicionals com s’ha reproduït la imatge i els diferents ornaments. En el transcurs dels anys s’han usat altres tècniques, com la fotografia i el dibuix. Entre els artistes contemporanis que han sobre sortit a interpretar imatges i ornaments per als goigs podem esmentar: Josep Obiols, Ricard Vives i Sabaté, Josep M. Subirachs, Antoni Gelabert, etc.

IMPORTÀNCIA DE LA DONACIÓ A L’ARXIU MUNICIPAL DE LA COL.LECCIÓ DE GOIGS, DOCUMENTACIÓ I LLIBRES RELACIONATS AMB ELS GOIGS DE DOMÉNEC VALLS I COLL.

Breu comentari seguint l’ordre del mateix índex general de la Col·lecció:

Carpetes degudament ordenades de diferents col·leccions, de les que cal esmentar, les dedicades a: La Mare de Déu de Montserrat, amb un total d’uns 500 goigs diferents.

La Mare de Déu de Núria i del Roser.

Goigs d’advocacions concretes, ja que una de les funcions principals dels goigs és la petició del favor de Déu, per mals, malalties concretes. Per la sequera i les epidèmies adversitats principals que assotaven els nostres avantpassats. Sant Roc contra la pesta, a Blanes Santa Catarina,

Goigs amb advocacions de mes de 400 Verges amb noms, la majoria del seu lloc de veneració.

Santuaris Marians de comarques catalanes.

Goigs del Bisbat de Girona.

Goigs de la Catedral de Girona

Goigs del Arquebisbat de Barcelona

Goigs de Mallorca

Goigs del país Vasc

Goigs de Verges romàniques d’Andorra.

1350 Goigs estampats per Ricard Vives i Sabaté.

1300 Goigs “Col·lecció Septem gaudia”

Col·lecció iconogràfica de Montserrat, amb goigs de Mn. Cinto Verdaguer.

Goigs amb les “Càntigas” del Rei Alfons X el Savi.

Col·lecció de goigs de M.de D. Trobades.

Col·lecció amb un dels sants, corresponent a cada dia de l’any.

Col·lecció de goigs de la Catalunya nord ( Editats a Ceret)

Fulls de goigs de mes de 2000 Sants i Santes.

Col·lecció “Goigs de Blanes

Goigs dedicats, i col.leccions dedicades a devocions diverses.

Diferents col·leccions dedicades a devocions diverses

5 Reculls (dedicats per l’autor) de “Les belles estampes “xilografiques”. Per Ricard Vives i Sabaté

Documentació:

2 Volums “Goigs”, amb paper apergaminat de Joan Amades.

Els dos primers llibres editats sobre el goigs, de Joan Batlle.

1 Volum amb 562 Goigs de la diòcesi d’Elna Perpinyà, editat pel Centre Internacional de Música Popular – La Institució Musical Popular d’Europa Mediterrània i Association Départementale pour le Développement Musical des Pyrénées-Orientales.

Diferents publicacions, Conferències editades.

Llibrets varis.

100 Revistes publicades per l’Associació “Amics dels Goigs”.

De l’importància total de col·lecció es l’interès que ha despertat en diferents Arxius i Biblioteques i pel mateix Arxiu Diocesà de Girona, l’Arxiver Diocesà, insistia molt perquè la cedis al bisbat de Girona.

La quantitat total de goigs de la col·lecció es de 7000 fulls registrats i amb la seva corresponent fitxa, quedant uns 2000 pendents de catalogar.

Importància per l’Arxiu Municipal.

En la col·lecció hi ha un goig especial i quasi bé únic ( llegir fitxa) i comentar-lo amb la conversa del Abat de Montserrat.

Conclusió:

Colofó del Llibre “Els Goigs de Blanes”

Reis Mags

 

Els tres Reis de l’Orient porten coses per a tota la gent.

A Catalunya des de temps immemorials se celebra la festa de ses Majestats els Reis Mags. A Blanes tenim constància que antigament hi havia el costum per part dels d’infants de posar una sabata al balcó o a la finestra. Aquesta tradició amb el temps es va anar perdent, essent substituïda per un plat, ja que era molt més adient per posar-hi dolços, que eren l’únic present que feien els Reis d’aquells temps, molt més austers que els d’avui. Segons Cortils i Vieta, la vigília de la festivitat dels Reis els infants de Blanes voltaven pels carrers en grups de tres en tres, tot portant una cadireta i cantaven: ”Cadireta enlaire – mocador a la mà – el rei i la reina – van a passejar”.

Aquesta cantarella infantil probablement era la resta d’alguna antiga representació que feia referència als reis, com ho demostra la formació en grups de tres infants simbolitzant els tres Reis, quedant una mica confós el significat de la cadireta que molts la identifiquen com el lloc reservat al nen Jesús. A Blanes, ja a finals del segle XVII, s’organitzava el dia abans una gran rebuda a ses Majestats, en la que muntats sobre formosos cavalls feien la seva entrada triomfal a la vila. Segons una notícia publicada l’any 1870 a “La Costa de Llevant”, la comitiva entrava des dels afores de la vila, com si davallessin del Montseny, per la part nord en el començament dels Massans on els esperava tota la mainada amb els seus fanalets. Reis i nens, acompanyats dels pares, germans grans i tota la família es dirigien a l‘Església Parroquial on es celebrava una cerimònia amb l’adoració de la imatge del nen Jesús per acabar a l’Ajuntament amb una solemne recepció que els hi oferia tot el consistori.

L’origen d’aquesta festa eminentment infantil de l’arribada dels Reis i els conseqüents obsequis que tan generosament reparteixen els Mags, ens ve transmesa pels nostres avantpassats i es fonamenta en una tradició molt antiga que relata com els tres Reis de l’Orient van restar molt satisfets i tan joiosos d’haver pogut adorar i contemplar l’infant Jesús, que, de retorn a llurs països, van repartir entre la gent que van trobar durant el curs del llarg camí tot allò que portaven en una mostra d’expansiva alegria. I en record d’aquesta joia, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis.

D’aquí arranca el costum que, el dia de la vigília de l’Epifania, els tres Reis portin joguines i obsequis a tota la gent i molt especialment als infants que són bons minyons i que no fan enfadar als seus pares. No se fins a quin punt podem considerar la certesa del fet exposat, però no deixa de tenir un aire de tendresa en uns moments que vivim voltats d’un materialisme tan accentuat.

La festa del Reis té un profund simbolisme religiós i a la vegada reafirma la nostra fe en ells, ens hi veig representats a nosaltres mateixos en un acte d’homenatge al nen Jesús amb el simbolisme de l’ofrena d’or, encens i mirra, reconeixent-lo com a Déu, com a Rei i com a home.

Joaquim Ruyra en la seva narració de una de les obres Disperses, “ Nits dels Reis”, publicada a “El Matí” a Barcelona el 5 de gener de 1930, ens fa viure amb el seu característic estil realista de quina manera els infants vivien la màgica nit “ Ja molts de dies abans els xavalets no ens ocupàvem d’altre cosa. En parlàvem a casa i amb els companys, escrivíem, dibuixant lletra per lletra tot mossegant-nos la llegua, llargues cartes a les celestials Majestats i confeccionàvem fanals de paper sobre mànecs de canya per sortir a rebre-les bon punt arribessin. En ésser a la tarda de l’esperada vigília no trobàvem ni donàvem repòs. A cap hora ja teníem por de fer tard”.

Blanes, fidel a les seves tradicions, ha mantingut en el transcurs dels anys la Cavalcada, com s’anomena avui dia l’arribada dels Reis, amb el màxim esplendor. La nit de reis ja forma part de la nostra història.

Llàstima que ens hem deixat envair per aquest Papá Noel dissenyat pels Americans i la Coca Cola, que no representa res, a part de la publicitat comercial. Fins fa poc temps havíem superat la presència d’aquest personatge, però l’influencia estrangera ens ha colat un nou element en les festes nadalenques, com si fos un turista especial de l’hivern..

Domènec Valls i Coll

.

Sant Francesc Xavier i la seva ermita

 

El proper dia 3 de desembre d’enguany, festivitat de Sant Francesc Xavier, un dels sants mes universals, es commemora el cinquè centenari del seu naixement.

Blanes li té erigida ja fa mes de 300 anys una ermita en un dels llocs mes bonics de la nostra costa, l’entorn de la platja de “Cala Bona”, mostra evident de la devoció popular al seu patró d’uns pescadors blanencs dedicats a la pesca de l’almadrava.

Un altre fet prou clar de la devoció a Sant Francesc Xavier del poble de Blanes el trobem en l’Arxiu Municipal, en un document del període comprés entre els anys 1674-1691, on hi apareix el següent text: “Lo vot fet de la festa del gloriós pare Sant Francesc, per unes malalties o morts molt graves que hi hagué en la present vila en lo any 1637…..”.

Podria continuar una llarga descripció de la importància d’aquest Sant en la història de Blanes corresponent al segle XVII, però no es aquesta la meva intenció, em preocupa molt més la situació problemàtica, no tan sols de la devoció del Sant, sinó de la conservació de la mateixa ermita, actualment en un estat llastimós.

Curiosament el procés de deteriorament de l’esmentada ermita ja era evident ara fa cent anys pel nostre patrici Joan Ribas i Carreras, demostrat en una de estrofes de la seva poesia “L’Aplec de L’Amor” on se’n lamentava quan en evocar diferents detalls de la festa, en fer esment de l’estat de l’ermita escrivia literalment:

Ja la capelleta surt

de Sant Fransesch. ¡Sort ingrata

que no puga repicar

son cloquer sense campana,

y sa nau que va cayent

no puga acullí a quins passan

ab desitj de pregar

y ab fonda tristesa a l’ànima.

¡On capelleta del Sant,

patró de l’alegre platja!

Qui’t retorni l’esplendor

Farà obra ben preuhada.

Com podem comprovar els problemes de conservació de l’ermita ja venen de lluny. Durant el pregó d’aquesta última festa major, en la commemoració del Centenari del Centre Catòlic, vaig parlar del nostre patrici blanenc Joan Ribas i Carreras, també se’n feia referència en el mateix programa de l’Ajuntament i molt particularment en l’Aplec de l’Amor. Potser seria el moment d’homenatjar a tan il·lustre blanenc restaurant definitivament l’ermita de Sant Francesc i retornant-li el seu esplendor.

Em consta l’existència dins les diferents associacions i activitats parroquials, d’un grup o patronat destinat d’una manera concreta a les activitats i conservació de totes les ermites de Blanes, per cert efectiva en totes, menys en la de Sant Francesc.

Es necessària i urgent una actuació ràpida si volem conservar una obra tan significativa dels nostres avantpassats, el poble ho desitja i ajudarà a la seva reconstrucció, perquè forma part del nostre patrimoni i molt significativa en l’historia que ha forjat la personalitat tan característica del Blanes d’avui.

Domènec Valls i Coll

Les Drassanes de Blanes II

 

Recuperació comercial de Blanes a partir del segle XVI.

És precisament en el segle XVI quan Blanes assoleix el màxim desenvolupament en el camp de l’activitat marinera, floreix en força una indústria naval que canviaria per complert la fesomia i la vida de la població. La majoria dels vilatans vivien de la terra, de la pesca i una minoria eren petits artesans com terrisses, algun espardenyer i uns pocs que es dedicaven a la construcció de les humils cases d’aquella època.

Gràcies a la aparició de les primeres drassanes va obrir-se un nou camí on els blanencs varen poder solucionar la seva subsistència. Mestres d’aixa, fusters, calefactors, pintors, manyans, escultors per modular els mascarons i tot un seguit d’activitats que van arribar a ocupar a mes de 600 treballadors, quant Blanes no sobrepassava els 4000 habitants.

Malgrat les dificultats que va crear el parèntesis de la Guerra de Successió (1705-1716) per el comerç ja iniciat a Blanes, a les darreries del segle XVII va començar un període de prosperitat, que va afectar molt directament a la navegació i de retruc a l’activitat industrial naval blanenque. El comerç marítim a través dels diferents ports va continuar incrementar-se, no tan sols entre les poblacions catalanes, sinó amb els ports d’altres països mediterranis, i això va accelerar enormement el ressorgiment de les drassanes, i entre les més actives i conegudes a Catalunya hi destacaren precisament les de Blanes. Per la bellesa i qualitat de les seves naus s’escampà la seva fama arreu de la mediterrània i s’originà una contínua demanda, a vegades difícil de complimentar.

La construcció de vaixells velers es convertí en la principal activitat industrial de Blanes, tal com hem dit avanç, generant el major nombre d llocs de treball de la vila.

L’any 1726 va produir-se la fundació de la casa naviliera de Salvi Vila, pioner de la figura de l’armador, persona que es dedicava a la construcció i explotació de naus per el comerç marítim, i fins i tot contractava el capità i la tripulació. El mateix Salvi Vila en la seva joventut fou patró de cabotatge i els seus fills Salvi, Salvador, Josep i Ventura foren pilots de la marina mercant, és normal que d’una nissaga d’aquestes característiques sorgís la casa naviliera Vila.

La casa Vila fou la impulsora mes important en l’expansió de les drassanes de Blanes,

Una de les seves primeres comandes va ser la d’encarregar a les drassanes d’en Ramon Bagué la construcció d’una barca de mitjana de grans dimensions. El vaixell construït, amb un arqueig total de 1000 quintars, tenia un bastiment molt bonic i mariner, i la particularitat de tenir molta mànega, poc puntal i la proa molt llançada, era evident que a part de les seves característiques pròpies de les construccions d’aquella època, ja portava la marca i l’estil que els Bagué donaren a les seves embarcacions. La barca se li posà el nom de “Maria” i tenia per patró el mateix Salvi Vila, que també era el propietari de la barca, feia la ruta de Blanes a diferents ports de Galícia, carregava a la nostra platja tronc de polls, carbó, espardenyes i canyes. En el viatge de retorn embarcava farines i altres matèries pel consum de la població, ja que la major part del transport en aquella època es feia per via marítima

Consolidada la recuperació comercial i industrial naval, Blanes es converteix en el centre mes important de Catalunya en la construcció de naus i velers, les drassanes son les principal protagonistes.

Domènec Valls i Coll

Junceda i Ruyra

 

JUNCEDA I RUYRA

Per finalitzar el tema sobre la persona i obra de Junceda es indispensable dedicar un record a dos personatges que han format un tàndem vinculat estretament a Blanes. Dos grans artistes que, per la seva senyalada personalitat, contribuïren profundament al prestigi cultural de la nostra vila arreu del país.

El seu temperament, d’una senzillesa i amabilitat extrema, va relacionar-los amb molts amics blanencs. Junceda entre el que més intimà fou amb Joaquim Ruyra i conseqüentment amb tots els que integraven el grup de Recull. Ruyra admirava el gran dibuixant i tan l’un com l’altre eren uns enamorats del mar, i aquest amor es plasmava en les reproduccions gràfiques d’en Junceda i en les descripcions meravelloses de Ruyra. Tots dos eren uns veritables poetes saturats de les belleses de Blanes.

Junceda sabia de memòria la majoria de les narracions i poesies de Ruyra. En molts dels seus dibuixos hi ha la influència ruyriana i la presència de Blanes és innombrable en les seves il·lustracions. L’amistat entre els dos artistes originà situacions curioses, com ara la cèlebre caricatura tantes vegades reproduïda, Junceda deia no es tracte d’una burla, es un retrat profund, descarnat de Ruyra, de com caminava per Blanes, interpretat amb tot l’afecte i estimació ja que el dibuixant sabia perfectament que el primer en somriure seria el mateix interessat.

Un dels llocs privilegiats de la tertúlia vespertina de Recull, principalment en els dies mes calorosos de l’estiu, era el magatzem i taller del mestre d’aixa Josep Vieta. Tots seien sobre els troncs d’arbres i caixons escampats arreu, però quan arribava Joaquim Ruyra apareixia com per art d’encantament una còmode poltrona. El que mes alegrava la conversa era en Joan Junceda, amb els seus acudits ja coneguts molts d’ells en els seus famosos dibuixos del Patufet. Un anècdota humorística la va provocar el mateix Ruyra quan va preguntar tot somrient al dibuixant com s’ho feia per produir tants acudits, tan en les seves converses com en totes les revistes que ell col·laborava. Junceda li va respondre: Quan Nostre Senyor a bon matí obre les seves mans inundant la terra amb la rosada, diu: “perquè totes les plantes floreixin i fructifiquin”. Després, agafa un bon grapat de blat perquè es multipliqui tot dient: “perquè els ocells alegrin els homes que estimen la natura”, i finalment, deixa caure uns quants acudits “perquè en Junceda pugi guanyar-se la vida”. Junceda i Ruyra participaven activament a la tertúlia i en la concepció del Recull, convertint-se en els seus principals animadors. Les reunions quasi bé tenien lloc diàriament a la llibreria de Salvador Cornellà, situada als baixos de Can Creus del carrer Ample. La tertúlia era esperada amb vertader entusiasme, convertint-se en un autèntic senat d’intel·lectuals, segons paraules del Dr. Josep Roig i Raventós, que era un dels que formava part del popular grup, juntament amb Emili Bitlloch, Joan Abril, Pasqual Boada, Vicenç Coma i Soley i uns quants jovenets, com els germans Puig i Llensa, Benet Ribas i Felix Andreu.

L’any 1923 s’organitzaren uns Jocs Florals, en els que Ruyra actuà de president honorari. L’organització del certamen refermà encara més l’amistat entre Junceda i Ruyra. Es en aquest entorn quan Ruyra, sota el pseudònim de “L’Avi”, manifesta el seu caràcter humorístic i entre ell i Junceda enceten la secció de Recull “Galeries de siluetes enigmàtiques”. L’escriptor hi retrata el seu amic Junceda, que també hi participa, tan en dibuixos com amb escrits, amb el pseudònim de “Medí”

Junceda treballà només per a edicions barcelonines, amb l’única excepció del dibuixos i escrits per Recull. Per ell era com un agraïment als seus companys i a la vegada una mostra del seu enamorament del mar i el paisatge de Blanes.

Domènec Valls i Coll

Ruyra a Canàries

 

De molt jove, Ruyra va estar delicat del cor i amb complicacions bronquials, que principalment en les temporades hivernals el perjudicaven molt, tot i això mai va abandonar els caliquenyos que contínuament fumava. Ell mateix en una breu frase definia el seu estat delicat dient que solia estar malalt “ des de que cau la fulla fins que es renovella”, cosa que l’impedia desenvolupar normalment la vida i la seva tasca literària.

Com a conseqüència del seu estat de salut, els metges l’aconsellaren passar les temporades hivernals en llocs d’un clima més càlid. Això comportà que de l’any 1901 fins el 1905 el matrimoni Ruyra residís a Santa Cruz de Tenerife on hi passava tot l’hivern. És precisament en “ L’Epistolari de Joaquim Ruyra” a cura de Lluïsa Julià i Capdevila, on hem trobat la informació que moltes obres literàries seves com “Marines i boscatges”, foren acabades durant l’època de la seva estada a Canàries. Es a través de les cartes, tan escrites per Ruyra com per els seus amics, on constatem l’estima envers l’escriptor per part d’eminents literats com Joan Maragall, Costa i Llovera, Víctor Català, Joan Junceda, Alcover, el seu primer editor Lluís Via i tants altres que ferien interminable la llista.

El seu primer viatge a Canàries, el va realitzar el novembre de 1901 en el vaixell “Ciudad de Cadiz”, i en aquesta singladura varen haver d’afrontar una forta tempesta. En una de les seves cartes Ruyra comenta a Joan Maragall el viatge efectuat entre el 17 i el 28 de novembre de 1904 i també explica part de la seva estada a l’Illa. Referent al clima li diu textualment “ El clima d’aquí dona la sensació que un experimenta en el nostre país a l’entrar, en un dia d’estiu, en una vaga de castanyers fresca i deliciosament humida”

La seva estada a Santa Cruz de Tenerife la compagina entre passejades i excursions pels contorns de l’illa i amb llargues estones de repòs, lectura i sobre tot escriptura. Entre les persones que freqüentava, en conèixer els seus dons poètics, sovintejaven les peticions de versos i en els cercles literaris la seva col·laboració era també molt estimada.

De la seva activitat literària en l’illa, tenim una mostra molt interessat en l’abundant correspondència existent i recopilada per Lluïsa Julià en “L’Epistolari de Joaquim Ruyra”. En una de les últimes cartes escrita des de Tenerife el mes de Febrer de 1905 al seu amic Joan Maragall, l’hi comentava “ Aquí, a Canàries, també han començat a demanar-me versos i no me n’he pogut excusar, Déu vulga que no s’hi aficionin…”

En una altra carta al mateix Maragall hi descriu l’Hotel on està instal·lat, cosa que ens confirma la adreça i el nom de ”Panasco” com el lloc de la seva residència a Tenerife, per cert actualment ja desaparegut. En la mateixa carta Ruyra fa una curiosa i sincera confessió de la forma com es desenvolupa la seva activitat literària en l’illa: “Ara faig prosa. Refonc un articlet vell, d’un xicot que per anar a parar arbret, surt d’amagat de casa seva a altes hores de nit. Hi ha impressions que m’agràdan ( tal volta per lo que tenen d’autobiogràfiques)”. Clara referència a “La Parada”, narració que publica l’any 1919 en la que conserva el mateix títol.

L’”Epistolari de Joaquim Ruyra” és una magnífica font d’informació per conèixer amb profunditat l’enorme personalitat del nostre escriptor, al mateix temps que queden paleses no solament la seva alçada literària, sinó que en moltes de les seves cartes es descobreix la seva humilitat i delicadesa quant consultat per algun amic escriptor, ha d’aconsellar o corregir frases o paraules en les quals, segons el seu criteri, no s’ajusten a les noves normes emanades per l’Institut d’Estudis Catalans.

Domènec Valls i Coll

Ruyra, Mestre de Català

 

no hi ha poble sense cultura, ni cultura sense poble

La personalitat de Joaquim Ruyra és un patrimoni del poble català i particularment del poble de Blanes on és just que s’hagin centrat a Blanes els principals actes del seu homenatge en proclamar a tot Catalunya el 2003 com “L’ANY RUYRA”, aprofitant el centenari de la publicació de la seva obra capdal “Marines i Boscatges”.

Parlar de Joaquim Ruyra, també és parlar d’un dels literats que més va influir en la reforma lingüística de la llengua catalana. La seva total acceptació i ferm desig de la unificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català literari modern, tasca iniciada per l’eminent filòleg Pompeu Fabra a principis del segle XX, va convertir-lo en un exemple palpable, a través de la seva extraordinària obra literària, per assolir aquesta reforma. Les normes emanades per la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual Ruyra en formava part activa, varen convertir-se en un veritable decàleg d’obligat compliment en totes les seves obres. En cada un dels seus poemes, de les seves narracions i en les mateixes obres teatrals, sobre tot la seva acurada descriptiva, la perfecció gramatical i la riquesa del seu lèxic, varen dotar d’una empremta personal tota la seva obra, principalment en la prosa, que va divulgar a nivell popular la normalització de la llengua catalana.

El camí que va portar a Ruyra a ser conegut com a “Príncep de la prosa catalana” no va ser fàcil. Tal com vàrem senyalar en la seva biografia, de la infantesa i l’adolescència en sabem molt poc, el mateix Ruyra defugia de parlar-ne quan amics seus intentaven esbrinar aquells seus primers anys. Sabem de la íntima amistat amb en Ramon Turró, de la dèria del dos amics per la lectura dels mes cèlebres escriptors antics i moderns, tot afegint-hi comentaris seus, i de l’aprenentatge de llengües de manera autodidàctica, com uns vertaders investigadors literaris. Als seus quinze anys, Ruyra havia llegit dues vegades el “Quixot” de Cervantes i obres de Dant, Shakespeare, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Molière, Victor Hugo i suposo que me’n deixo força d’altres. També podem considerar la primera fase de la seva vida com una etapa d’autèntica formació humana i cristiana, de profunda observació de tot el que el rodejava, molt especialment el relacionat amb la natura, el paisatge, el mar i les mateixes persones, per a ell tot formava part de la meravellosa obra de Déu.

Durant aquests anys totes les seves narracions i versos els escrivia en castellà gairebé els 20 anys, quan un bon dia, tot i no haver escrit mai res en català, va donar-se comte que escriure en català era un acte possible i molt més natural per a ell que escriure en castellà. Des d’aquell moment va començar a escriure en català totes les seves creacions, sense tenir cap bagatge de gramàtica ni d’ortografia. En descobrir al mateix temps que no era suficient escriure el català de qualsevol manera, va començar una etapa intensiva de lectures i d’estudi gramatical del català. Les seves primeres lectures foren: “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana” d’Antoni de Bofarull i el “Diccionari de la llengua catalana” de Pere Labernia, edició de 1864. Un altre factor que va influir en aquest pas del castellà al català, cal atribuir-lo al seu amic Mn. Jacint Verdaguer, amb el que havien coincidit tot dos en la mateixa residència de Barcelona, aquesta relació va originar després la intervenció de Ruyra en la correcció de les proves de “L’Atlàntida”.

En frases del mateix Ruyra ens defineix, entre altres consideracions, aquesta etapa memorable de la seva vida: “ …finalment, em vaig convèncer que la llengua castellana, no era l’instrument que Déu havia posat al servei de les meves facultats i que, per molt que l’estudiés, no la hi hauria adaptada mai bé. Heu-vos aquí, doncs, que arribat a l’edat de trenta anys, amb aquestes normes vaig reemprendre pacientment el meu aprenentatge. Certament, em sentia ric de lèxic popular i d’alegre catalanesc, però em costava de pastar i estilitzar aquest ingredients. I, cosa també estranya, me’n sabia servir més bé en el vers que en la prosa, essent així que la prosa havia estat fins aleshores el meu cavall de batalla. Fins després de molts exercicis en vers no vaig començar a trobar la pauta del meu cant pla preferit”.

Ruyra es preocupà amb tota intensitat per les qüestions de llenguatge, ja en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona per l’octubre de 1906, intervingué eficaçment en diferents ponències filològiques com ara la de “La nostra llengua en les obres literàries”. Com a membre numerari, des de l’any 1919 fins el 1938, de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el seu treball fou d’una eficàcia extraordinària en resoldre els problemes de la nostra llengua, amb la finalitat de depurar-la. Amic personal de Pompeu Fabra va convertir-se en un dels seus principals col·laboradors en l’estructuració del català modern. Foren de gran utilitat les seves observacions i correccions fetes al “Vocabulari Marítim” de l’Emerencià Roig i Raventós, totes elles de gran valor de cara a la clarificació de la llengua catalana. Com a conclusió final i sense cap dubte podem considerar a Ruyra com un dels grans referents per a la filologia del nostre país.

En aquest article i en l’anteriorment publicat he intentat resumir la gran figura literària de Joaquim Ruyra, en l’aspecte biogràfic i com a constructor de la llengua catalana. A partir d’ara, seguirem la seva trajectòria a través de l’obra escrita.

Acabem avui amb un paràgraf molt significatiu del realisme de la seva prosa de la narració, que forma part del recull “Pinya de Rosa”, “La Xucladora”: “ Vet allà la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac de calitja sollevat de l’horitzó. Talment sembla que guaita el món curiosa i avergonyida, com una donzella que s’hi presenta per primera volta. Però la vergonya, en el cel i en la terra, és una flor d’aurora : acompanya els sers jovençants, i els aires del món la marceixen aviat. L’astre no triga pas a desempallegar-se dels vels que l’ofusquen, i s’alça amb valentia, asserenat-se, aclarint-se, vessant a dolls per l’aigua ses resplendors blanques d’estel.”

Domènec Valls i Coll