Com a punt de partida per imaginar-nos com eren els nostres avantpassats faré referència a unes quantes noticies deslligades, certament curioses, per situar-nos sinó a la prehistòria, als menys als més de mil anys que he senyalat com a fita.

 

En una ressenya Històrica de la Vila de Blanes de Josep Cortils i Vieta, escrita en l’Anuari  de l’Associació d’Excursions Catalana de l’any 1882, hi trobem unes quantes dates molt significatives. Diu Cortils i Vieta en la seva ressenya, “ segons Baroni i alguns santorals antichs, a 21 d’Agost de 156, moriren en Blanda per la fe de Jesu-Crist, los germans Bonós i Maximiá, naturals d’ella, sacerdot lo primer, i son coadjutor l’altre en lo ministeri de la predicació.” Entre altres coses diu, “que Blanda fou ciutat episcopal; que en ella morí en 329, St. Aymant,son bisbe; que en 351 era bisbe de Blanda Rodosiá; que en 359 hi hagué en ella un concili de 11 bisbes i 14 preveres”, acabant la seva crònica dient: “que en 509 se feu un registre dels bisbats d’Espanya i en ell se trobava l’ de Blanda”     

    

L’historiador Rafael Torrent Orri, en un article de los Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses de l’any 1963 dedicat a la Crònica de Jerónimo Pujades (1568-1635), recull del propi Pujades un esment de la funesta batalla de Matabous (Juny 986) on les tropes d’Almanzor se apoderaren de Barcelona, passejant llurs victòries per tota la costa de llevant i destruint  un monestir que hi havia prop de la vila de Blanes. L’any 974 es troba esmentada la  Ecclesia Ste, Marie in Blandas en Marca Hisp.

 

Per acabar, exposaré dues notícies remarcables en l’inici de intentar descobrir com érem mil anys enrera: Carles el Calb (823-877), segons antigues cròniques, donà en feudo honrós les ruïnes de Blanes, son castell i port de mar a Genís, descendent  del primer duc de Saboya, qui adoptà lo cognom de Blanes. L’altre noticia: “ 1012 (a 5 de Agost)- Una pastoreta trobà la imatge de Nostra Senyora del Vilar en “lo lloch on actualment se venera”, segons la tradició referida en l’obra Feyts d’armas de Catalunya.

 

Les condicions del caràcter dels blanencs d’aquells temps remots, han influït de generació en generació fins als nostres dies, potser d’aquí prové la nostre forta personalitat com a poble. En la “Història de los ilustríssimos mártires  San Bonoso y San Maxmiano, naturales de la villa de Blanes”  de Fra, Roig i Jalpí, frare mínim, fill de Blanes Impresa a Barcelona per Anton Lacavallería  l’any 1664, definia als blanencs de la següent manera: “ Son gent afable i benigna, amics dels forasters, compassius amb els pobres i desvalguts, francs però no descompostos, amics de les persones tractables i plàcides, i enemics dels altius, inflats i superbs, entre els quals mai tenen ni han tingut tracte.”

 

Els anys que ens separen d’una època molt llunyana, comprenen un gran espai de temps que fa molt difícil comprendre el comportament dels nostres avantpassats blanencs. La única forma de intentar conèixer com eren, és a través dels retalls històrics d’aquell temps que ens transmet trets de les seves característiques, tema al que dedicarem el proper article.

 

Domènec Valls i Coll    

Anuncis