El context històric ens confirma que fins la meitat del segle XII, Blanes estava sota el domini musulmà. Els àrabs havien dominat la Península Ibèrica a partir de l’any 700 i fins l’any 1217 quant el rei Jaume I puja al tron, no tenim prou referències històricament vàlides per poder esbrinar com érem els blanencs abans del segle XIII..

 

Durant el segle XIII, els mitjans de vida més a l’abast del vilatans els proporcionaven la terra i el mar, fins el moment que els Senyors feudals instal·laren definitivament el seu palau dintre la vila. D’aquest segle data la construcció del palau dels vescomtes de Cabrera si, com afirma Roig i Jalpí,  el feu edificar el vescomte amb motiu d’haver sigut incendiada la vila de Blanes pels genovesos. La construcció del palau, conjuntament amb tot l’emmurallat de la vila, va crear la necessitat de molta ma d’obra, com ara picapedrers, paletes, ferrers, fusters, i tot un reguitzell d’oficis lligats directament a aquestes obres monumentals o a les necessitat derivades de la pròpia intendència dels obrers.

 

Blanes va experimentar un canvi radical en la seva vida quotidiana, repercutint en la demografia de la població, facilitant una vida mes plàcida i a la vegada més activa dintre la societat, fins i tot triant els seus representats perquè pugessin intervenir en la administració de la vila. El 16 de Març de 1458, Dª. Violant de Cabrera i de Prades sancionà l’antiga consuetut de la vila d’anomenar lliurament els síndics, jurats, consellers i altres oficials del comú. La mateixa Sra. aprovà la concessió feta pel rei de poder posar imposicions i sisas monetàries per l’espai de deu anys i disposà la incorporació del barri de “Sauguer” al terme de Blanes. A la magnificència de la vescomtessa, es deu l’aqüeducte i la font Gòtica del carrer ample, que per la utilitat pública feu construir. El 20 de juny de 1460, D. Bernat Joan de Cabrera confirmà tots els antics privilegis i  el rei D.Joan II, declarà que els habitants de Blanes eren exempts dels quints, i que no podien ser molestats en les seves persones ni en les seves propietats, pels oficials del regne.

 

És a partir del segle XIII que els blanencs artesans i menestrals s’organitzen corporativament en gremis o confraries. Cada gremi crea les seves normes i les confraries, que tenen un caràcter purament religiós, també fan tasques d’assistència espiritual als malalts als convalescents i als moribunds, sobretot es dediquen a les activitats de culte el seu sant patró. Normalment cada gremi està sota l’advocació d’un sant i els gremis estan alhora estretament vinculats amb l’Església Parroquial, on hi ha l’altar del seu sant, en són els responsables de l’altar i l’han de netejar, endreçar, posar-hi flors i encarregar i pagar els retaules.

 

Blanes arribà a tenir una dotzena de gremis i els dirigents de cada gremi estaven molt vinculats al govern de la vila, en el que avui en diríem competències municipals i d’ordre públic: Ajuda a la neteja dels vials públics, formar part en les milícies en defensa la vila, la recaptació d’alguns impostos i participació en les festes oficials.

 

En el proper article acabarem el tema descrivint els molts oficis que en el segles passats donaren un fort impuls en el desenvolupament de la nostra vila.

 

Domènec Valls i Coll

Anuncis