L’Obra literària del rem de trenta-quatre i Blanes

 

 És evident que Ruyra des de la seva infantesa va quedar absorbit per l’ambient mariner de Blanes, pel peculiar tarannà de la mateixa gent i no cal dir, pel seu paisatge encisador. Blanes vivia un període de màxim esplendor en tots sentits, tan en la seva vida quotidiana,  com en la seva activitat laboral. Era l’època on les seves drassanes constituïen el centre vital de la vila i la seva fama era reconeguda al llarg de la costa catalana. La qualitat dels  vaixells construïts en les seves drassanes havia convertit la platja de Blanes en un autèntic formiguer de moviment constant de les persones que treballaven en la construcció de les diferents embarcacions. Les instal·lacions estaven ubicades des de la platja de sota el racó de Sant Antoni, avui dia ocupat pel port, fins a la Palomera, arribant a trobar-se sis drassanes en plena activitat.

De jove, Ruyra va viure intensament tot allò que comporta una població marinera, va fruir del goig d’anar a pescar en barca i gaudir dels meravellosos encants del paisatge de la costa blanenca. Un dels seus plaers predilectes era caminar i contemplar la natura, així com el de conversar amb els vilatans, principalment amb el pagesos i mariners ja que les característiques especials del parlar de Blanes, el tenien captivat.

En el moment del seu ressorgir en el món de la literatura, considerant que ja tenia quasi quaranta anys, va crear la seva millor obra. No hi ha dubte que El rem de trenta-quatre es l’autèntic pal de paller de tota la seva obra narrativa i la mostra del seu blanenquisme,  ja que en el transcurs de tota la novel·la, Blanes hi és present. Josep Pla, confessa sincerament, la seva renuncia a tornar a descriure els paisatges ruirians i diu textualment: “És inútil! En aquest mar de Blanes, m’és impossible separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n’estic tan impregnat, que no podria escriure’n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul. Esgotà la matèria d’aquest paisatge, l’arrasà”. Veg.Josep Pla, dins OC., vol.II.  

Però, a més del paisatge, Blanes és present en l’obra de Ruyra a través dels seus personatges, tots ells fills de la vila.  Ruyra fa manifestació explícita amb el rem, de tot el sentiment d’un poble que ell tant estima. El rem representa la fortalesa de la seva gent. El rem simbolitza la religiositat, la  fe i la confiança en la Mare de Déu del Vilar. El rem, enlairat com la creu de Crist, en mans dels mateixos mariners de la “Santa Rita”, ratifica el triomf  de la perseverança, l’esforç i la lluita davant les adversitats. Aquest és el significat d’ El rem de trenta-quatre dins l’obra de Ruyra.

El Rem de trenta-quatre va ser publicat l’any 1903,  per la revista “Joventut”, dirigida pel seu amic i editor Lluís Via. L’èxit que obtingué fou total. Ruyra assolia un lloc preeminent en el moviment literari i lingüístic de finals del segle XIX. Tot i que els motius de la seva publicació són diversos, Ruyra tenia interès en donar a conèixer tot allò que havia après del llenguatge del seu poble, sobretot del poble baix, de mariners, pagesos i bosquerols,  amb els quals va tenir ocasió de conviure des de la seva infantesa. Segons confessa el mateix Ruyra, en un article del seu amic Vicenç Coma i Soley, “ells són els primers mestres que varen formar la meva prosa”.  Una de les persones que més influí en la publicació de les narracions de Ruyra fou Mn.Jacint Verdaguer, així com  els bons amics Oller, Víctor Català, Costa i Llovera, Tomàs Garcés i  Alcover.

La crítica dels filòlegs va ser de satisfacció davant la incorporació al moviment renovador de la literatura catalana, d’un escriptor de la qualitat de Joaquim Ruyra. L’avantguardista dels filòlegs en la depuració de la llengua catalana, Pompeu Fabra, va expressar públicament el reconeixement de Ruyra com un dels millors prosistes i un dels escriptors que més havia fet pel coneixement de la llengua.

La critica va ser unànime en considerar El rem de trenta-quatre com una obra mestra, en uns moments molt importants per l’estructuració de la llengua catalana, fidel a la línia de modernitat iniciada en aquells moments. Un fet que demostra la qualitat literària d’ El rem de trenta-quatre són les traduccions efectuades en diferents idiomes, totes elles rubricades amb crítiques  molt favorables. El 4 d’abril de 1911 la revista “La veu de Catalunya” publica la noticia de la traducció al Francés d’ El Rem de trenta-quatre, amb el títol de: “Le rame de vingt, pieds” per R. De Lacvivier. L’any 1940 es traduïda al castellà  amb el nom de “La ofrenda del remo” per Alfons Nadal.

                                             ELS  PROTAGONISTES

       El rem de trenta-quatre es pot qualificar com  una novel·la fantàstica. En la magistral obra, Ruyra  ens  fa viure l’èpica aventura d’una barca de mitjana en la seva carrera entre Roses i Alacant,  com si ens convertíssim en un dels tripulants de la “Santa Rita”. En tota l’obra es viu intensament la vida de  cadascun d’ells, les seves peculiars converses amb la parla tan característica de Blanes. Un veritable estudi psicològic i una lliçó del saber popular, suficient per conèixer com era Blanes en aquella època, com parlava la seva gent, quines eren les seves creences i com vivien.

Marianna, filla del patró, es converteix en la protagonista i heroïna de la narració. L’afecció artística pel dibuix i la pintura, foren el motiu del seu embarcament per tal de poder pintar uns quadres de la costa, vista des de la llunyania d’una barca. La seva especialitat eren les marines. De fet, les circumstàncies  del viatge només li  permetran de  realitzar dues pintures: un paisatge de tendència impressionista i el retrat de l’avi Mauva. Mariana es converteix en la narradora, i a través d’ella viurem tota l’aventura de la barca i les  descripcions meravelloses del paisatge de la costa i del mar.

Un altra protagonista important, a part del rem,  és el patró Saura, pare de la Marianna: “era un llop de mar, un home estranyot : mes aviat baix que alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny, solcat per profundes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el pèl sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb un mirar que enfosquia l’aire.”

La resta de la tripulació estava  formada per tres mariners i el noi de bordo. L’avi Mauva, home cisellat pels anys i que, segons ell, es considerava un exiliat a la terra des de la tràgica  mort de la seva dona, ocorreguda durant els dies que ell estava pescant.  En Vadô Set-trossos, mariner inteligent i amb un gran sentit de l’humor, però caracteritzat pel seu especial físic semblant a un manyoc d’ossos malgirbats. En Pau Ternal, que a part de ser un bon mariner era l’encarregat de la cuina, home rabassut, molt xerraire i de parlar molt groller. Finalment el noi de bordo, en Miquelet Cadernera,  jovenet d’uns quinze anys, criat a la barca i molt espavilat.

                                                

                                              EL VIATGE  

                   A trenc d’alba i amb l’ajuda dels dos rems i un suau oratge,  la barca molt lentament s’allunya del golf de Roses seguint el traçat lineal de la costa. La seva visió és fantasmagòrica: una carena de muntanyes adormides per la llum vermellosa de l’alba s’estenen per l’horitzó,  i al fons, com un gegant altiu dominat el firmament, la silueta del Canigó.

A poc a poc anem seguint la costa de tot el Baix Empordà: les Illes Medes,  Les Formigues, Palamós, Sant Feliu de Guixols, una navegació plàcida durant el primer dia. La Marianna, absorbida per la bellesa sublim de la natura, “com probablement no havia de tornar a veure mai més aquell paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig” . Prou que intenta pintar i reproduir alguna de les cales o penya-segats voltats de frondoses pinedes i sureres: és impossible. Els colors de la paleta se li barregen al intentar aconseguir unes tonalitats que sols la naturalesa podia crear, “I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva impotència”.

Aprofitant la calma, anem coneixent el tarannà de cadascun dels tripulants i les seves peculiars històries.  La vida a bordo segueix tranquil·la i animada. Ruyra ens narra les incidències del viatge sense deixar-se un sol detall,  i a les dotze del migdia, aprofita també per descriure un dinar a bordo. El patró Saura i la seva filla, seuen en una improvisada taula  amb les seves estovalles, blanques com una cofa de neu.  Els mariners s’estimen més fer-ho pels racons de la barca, amb el plat a la mà, tots pendents d’en Pau Ternal, que apareix  portant a pols, entre grapa i grapa, la gran olla d’estofat de trumfes amb l’alioli, que segons en Saura havia quedat fumat com una xemeneia, però del que tots se’n  llepen els dits. Com a segon plat unes saboroses sardines a sa marinesca. Tothom s’atipa de valent. El porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó. El sopar és deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb pebrots i tomàquets.

                                               BLANES I EL REM

        L’endemà les coses es  compliquen, i aquella mar plàcida i quieta es  converteix en una mar inquieta i revolta. Els rems es fan presents quan Marianna pregunta a n’en Vadô Set-trossos:

“- Pesen molt aqueixos rems?, quants pams fan?

– Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d’en Cadernera: compteu – respongué en Vadô –. Són rems de trenta quatre. Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents. Es joc de poca estona”. La resposta d’en Vadô serveix per definir d’una manera planera i senzilla un rem de trenta-quatre. La importància per a la navegació es posa de manifest quan l’avi Mauva encarrega a la Marianna que agafi la canya del timó per ell armar un altre rem i poder bogar millor.

Marianna queda integrada plenament com un tripulant actiu de l’embarcació. La seva fal·lera per la pintura passa a segon terme ( no es pot pintar bé si falla la inspiració) i el canvi radical de les condicions atmosfèriques l’obliguen a deixar al marge els seus sentiments artístics.

“ Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu de l’arbre de mitjana. Els rems batien l’aigua acompassadament”.

El paisatge es transforma. Com una ràfega lluminosa que s’apaga, el mar s’ennegreix i els tons brillants i alegres es converteixen amb uns grisos apagats, convertint-se en una fera desfermada. És en la descripció de les diferents situacions que viurà  l’embarcació fustigada per la bravura d’una mar esvalotada on Ruyra ens mostra millor el coneixement de la llengua.

.“ Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se’ls enduia polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s’acorruaven com mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i revoltes.” ……………

Amb la mar revolta, descrita d’una manera tan real, sempre enriquida pels comentaris dels atribolats mariners que preveien les greus conseqüències del temporal de llevant que d’una forma amenaçadora tenien a sobre, sols estan pendents de les ordres del seu patró Saura. La Marianna, lamentant desesperadament la seva situació, completament amarada per les gegantines ones que inunden tota la coberta, amb prou feines  intenta descobrir quelcom del confús paisatge que els envolta. En va busca a través de la pluja l’ermita de Santa Cristina.

  Marianna per fi entreveu l’ermita. No cal dir  que Santa Cristina encara que sigui de Lloret, també està en el cor dels blanencs. És, doncs, lògica la sensació d’esperança que, momentàniament, envaeix el cor de na Marianna, encara que la desesperació acabi dominant els seus instints. La presència del seu pare, el patró Saura, imposa la seva autoritat, assumint la seva responsabilitat de vell coneixedor de com s’ha de maniobrar una barca en plena tempesta.

La descripció del temporal és realment esfereïdora, literalment perfecte i es aquí on sorgeix el Blanes de Ruyra.

“L’avi Maura s’esverà.

– Per Maria Santíssima! ¡Sembla que sa terra ens cossa!  A on som?

– No li coneixeu es rumbai ? – va cridar en Vadó Set-trossos-.  És sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa seua llengua de trucs”.

La punta de Santa Anna i  tot el seu entrellat de penyes i niells, apareixen com unes monumentals torres gòtiques. La “Santa Rita” magistralment conduïda pel seu patró, salva el freu i tots els perills per arribar finalment enfront de la badia que forma tota la  platja de Blanes.

És aquí on té lloc el salvament d’una altre barca, “Sa Llarga”, en perill imminent de naufragar. L’espectacle vist des de la “Santa Rita” és colpidor i emocionant i Ruyra el converteix en una demostració dels sentiments humanitaris de tot un poble abocat a la platja per salvar una nau en perill:

 “Les campanes tocaven a somatent: – Nang ! nang ! nang ! – De tots els carrers sortia gent a glopades.

  • Si no s’afanyen no  la salven -va dir en Vadô–. És sa Llarga.

…………  Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s’havia llançat fora de casa, com una sola ànima, a l’avís de les campanes    ………………..

– Hi són tots, mares i cries !,  tots fora els que venten ses campanes ! – exclamà en Vadó Set-trossos amb emoció.

– Recarai, quin poble ! Així no es necessiten argues. Una muntanya, arrossegarien!

  L’escena  del salvament de “Sa Llarga” es podria interpretar com  la plasmació ideològica d’un poble català que lluita per una causa comuna i per damunt d’edats i condicions socials, expressen els seus ideals. És un dels fragment més emotius de la narració. Els tripulants de la “Santa Rita”, amb llàgrimes als ulls, viuen impotents des de la barca, la valentia de tot un poble en la lluita contra el mar per evitar una tragèdia.

Però la seva pròpia situació, és extremadament dramàtica:“mentrestant Blanes fugia, fugia….” La Palomera, roca altiva envestida per les aigües enfurismades, presencia el pas esbojarrat de la barca sense nord. La punta del Tordera ja és enrera.  “Adéu, terra”.

És en aquests moments, on s’agermanen la fe i l’esperança, quan Ruyra imprimeix més intensament la seva formació cristiana i la projecta en les reaccions dels mariners que ja sols confien en la Providència Divina. L’avi Mauva es treu d’una de les butxaques del seu gec, uns goigs de la Mare de Déu del Vilar i amb unes agulles els clava en una de les fustes de la barca. Els mariners, com impulsats per la mateixa fe, de genolls davant la imatge de la Verge, imploren la seva ajuda “ Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia “ .

El mar segueix cada vegada més revolt i un huracanat vent acompanyat d’una forta pluja, embolcalla tota la nau. Amb la barca malmesa, junt amb una tripulació atribolada és quan la ferma decisió del patró Saura, superant la desolació dels marines i els clams desesperats de la seva filla, imposa l’ordre i la serenitat per afrontar la delicada situació de la barca.

No hi ha dubte que en aquest final, Ruyra rubrica la fortalesa de tots els protagonistes i manté el simbolisme que és present en tota l’obra: una autèntica exaltació dels sentiments de solidaritat del poble de Blanes, descrits amb un realisme impressionant en el relat del salvament de “Sa Llarga” en la mateixa platja de la vila.

Marianna, en plena tempesta, amb l’únic consol d’en Cadernera ,encara més espantat que ella, assegut al seu costat en un racó de la barca,  també intueix el perill del naufragi, i mentalment, en un estat mig inconscient, fa un examen de consciència de tota la seva vida, contrastant el feliços moments viscuts amb la desgràcia present. Per un moment la por a la mort domina el seu pensament i una sensació d’abandonament domina tot el seu cos. L’ excitació nerviosa la deixa sumida en un somni que s’esvaeix sobtadament amb la presència del seu pare.

“-Coratge, Marianna ! coratge ! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s’ha de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta ! Vui ser home per a tu i per mi.

S’aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en tragué un manyoc de cordes, que m’ensenyà.

-Mira, t’he de lligar: és necessari – digué començant a fer-ho –. Una ona se te’n podria portar o rebatre’t malament contra algun tocom. ! Tu no saps la força que tenen, aquestes maleïdes !…”  

                                                      EL VOT

Marianna  finalment reacciona, i com si fos un àncora de salvació, implora la protecció de la Mare de Déu del Vilar, amb la promesa de portar fins als peus de la seva imatge un rem de trenta-quatre:

Verge santa del Vilar ! – vaig exclamar aixecant els braços en l’aire – Ajudeu-nos ! Salveu-me d’aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç, amb els rosaris a la mà i amb un d’aqueixos rems tan llargs a coll. Si: ho faré ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s’hi negaran. I si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.

-Sí, Sí – clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament .- Deu-nos port…. i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, passant es rosaris !

La situació continua essent  alarmant. El patró es veu  obligat a tallar el pal major a cops de destral. És una solució a la desesperada per salvar la nau. El temporal s’ha endut un dels rems de trenta quatre i els regalims de l’aigua són constants. Però continuen navegant!

“- Al.leluia ! Al·leluia ! Mireu, mestressa, lo que teníeu a sa falda – va dir en Cadernera mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus.-“

– Ja és estrany – exclamà en Vadô – Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: és un rem de trenta quatre………….. És aquell que heu promès a sa Mare de Déu del Vilar. Si això no és un miracle!…- féu en Cadernera ajuntant les mans els seus llavis………. En Vadô enarborà el rem i se n’anà cap a la banda acompanyat de l’avi Mauva i d’en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la banda, s’hi recalcaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven……”.

“Començava a clarejar, ja no plovia. El cel s’havia asserenat a clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s’anava emparant a poc a poc de l’aire.”

En el final de la novel·la es concentra  tota la força narrativa ruyriana, una mostra exemplar de com la prosa literària també pot ser poesia. El rem pren tot el veritable simbolisme, que per Ruyra no és altre que el de la creu redemptora. Els mariners n’estan convençuts: Per què el mar ha retornat el rem fins els peus de la Marianna ?, perquè un bergantí Francés salva del naufragi a la “Santa Rita”? L’única resposta està en la fe i confiança en la Mare de Déu del Vilar, de tot un poble representat en uns blanencs convençuts que no els mancarà l’ajuda de la Verge.

Al llegir l’apoteòsic final, ens adonem de la importància que tenen els sentiments del poble en tota la narració. Així, quan el capità del bergantí, una vegada assegurada l’estabilitat de la barca, pregunta on volen atracar l’embarcació, tots determinen que sigui a Blanes:

“Allí els nostres mariners tenien llurs cases………….. allí el pare volia que fos adobada la Santa Rita, ja que per ell no ho havia, en part del món, millor maestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la dirigia;………………”

“Altrament el mar s’havia abonançat molt, i el desembarc s’efectuà de la manera més feliç.

El final, El rem de trenta-quatre, es converteix en un esclat joiós de tot el poble que al conèixer l’èpica aventura viscuda pels mariners de la Santa Rita i la promesa en forma de vot, feta per la Marianna i assumida per tota la tripulació, de portar un rem de trenta-quatre fins als peus de la Mare de Déu del Vilar, vol participar amb la seva presència, com si fos un altres dels mariners de la barca. Ruyra aboca tots els seus sentiments religiosos en la vibrant i emotiva descripció de tot el poble de Blanes, quan els mariners amb el rem a les espatlles i descalços, el porten fins al Santuari del Vilar.

L’escena de la consumació material del vot, és impossible descriiura-la, davant la forma incomparable com Ruyra la fa viure. Escriu ell en el següent paràgraf:

Diu la Marianna: “ El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure’ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada corredor travessers sortia un pinyoc de gent : pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada : un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques : de caps que s’emcimbellen, de muscles que s’empenyen, d’ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

  • Cuiteu !  correu !  Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita !

El rem, a igual que la creu, es manté ferm, com a testimoni de la fe d’un poble, als peus de la Mare de Déu del Vilar i per tots els blanencs representa el triomf de la perseverança, l’esforç i la lluita davant les adversitats.

Domènec Valls i Coll.