EL VOT DE SANTA CATERINA i la tradició dels “SOGALS”

En el Llibre de la Consueta de la Parròquia de Santa Maria, hi ha la descripció dels fets que varen promoure un dels vots més importants de Blanes. El vot de Santa Caterina, que va perdurar molts de segles i de gran veneració popular, neix a resultes d’una pesta que va provocar grans estralls, malalties i morts als habitants de la vila.

Cortils i Vieta, en un manuscrit existent en l’Arxiu Municipal, el descriu textualment: “Havent-se lo dia 25 de Novembre de 1650, segons informe de dos doctors en medicina, presentats en la vila algun cas de pesta, lo dies següent los Jurats i Singulars persones de la mateixa, convocades a só de campanes i trompeta, com era costum, foren reunits en la capella de la Esperança, fora los murs de la vila, on acordaren el Vot solemne i perpetuo de fer festa manada quiscum any i perpetualment en dit dia, prenent a Santa Catarina per protectora a fi d’aconseguir per sa intercessió que no passes endavant lo contagi”.

En el manuscrit es relaten les diferents mesures que immediatament disposaren “los Jurats i Consells” per tal de combatre la propagació de la pesta. Una d’elles consistia que els atacats fossin traslladats al puig d’en Lladó (ubicat entre els actuals Padrets i Sa Palomera) per tal que dos metges i dos cirurgians vetllessin per la seva assistència i cura. També es nomenaren dos fossers per donar sepultura als que morissin de la pesta en un cementiri provisional creat a l’horta de les Ànimes. El contagi durà tres mesos i una noticia que es pot llegir en el llibre de la Universitat.

A més del vot a Santa Caterina que expliquem, també es va implorar la intercessió de la Verge del Vilar, quina imatge que fou col·locada en l’altar major de la parròquia durant l’epidèmia. Finalment fa constar que solament moriren unes 36 persones.

LA TRADICIÓ DELS “SOGALS”

Joan Amades en el seu llibre Costumari Català fa esment de la tradició de les sogues: A resultes de la terrible epidèmia la vila de Blanes, en memòria i agraïment de l’ajut de Santa Caterina, al minvar a l’instant el flagell, sempre més cada any el 25 de novembre, dia de la seva festivitat, en record del favor de la santa i de les grans fogueres que es van encendre per tal de purificar l’aire i conjurar el mal, la mainada volta pels carrers amb sogues i canyes enceses que fan voltar enlaire tot cantant:

Santa Catarina,

quan va veure el foc,

totes les campanes

tocaven a mort.

En la mateixa diada, al fosquejar, els nois més grans pugen a la muntanya de San Joan i encenen una foguera ben grossa , la qual amb la seva resplendor es fa visible de tota la població. A Blanes antigament es donava més importància a aquesta foguera que a les de Sant Joan.

La tradició de la foguera dalt de Sant Joan i la caminada amb sogues i canyes enceses es va conservar en tota normalitat fins l’any 1929 que va patir una forta decaiguda. Des de la revista Recull i L’Esbarjo Parroquial el 1930 es va dur a terme un intent per a reactivar la festa. Es va convocar un concurs de “sogalls” en el qual hi podien participar tots els infants que formessin part de l’Associació “Els Lluïsos” i tots aquells que sol·licitessin un permís especial. Es va aconseguir mantenir la tradició augmentant el nombre d’infants, joves i fins i tot gent gran que reunits a L’Esbarjo pujaven fins dalt Sant Joan en grans colles, la baixada de la muntanya amb les sogues enceses nera espectacular produint des de la vila un pintoresc afecte. A partir del 1936 ja es va deixar de celebrar.

Domènec Valls i Coll

Anuncis