no hi ha poble sense cultura, ni cultura sense poble

La personalitat de Joaquim Ruyra és un patrimoni del poble català i particularment del poble de Blanes on és just que s’hagin centrat a Blanes els principals actes del seu homenatge en proclamar a tot Catalunya el 2003 com “L’ANY RUYRA”, aprofitant el centenari de la publicació de la seva obra capdal “Marines i Boscatges”.

Parlar de Joaquim Ruyra, també és parlar d’un dels literats que més va influir en la reforma lingüística de la llengua catalana. La seva total acceptació i ferm desig de la unificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català literari modern, tasca iniciada per l’eminent filòleg Pompeu Fabra a principis del segle XX, va convertir-lo en un exemple palpable, a través de la seva extraordinària obra literària, per assolir aquesta reforma. Les normes emanades per la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual Ruyra en formava part activa, varen convertir-se en un veritable decàleg d’obligat compliment en totes les seves obres. En cada un dels seus poemes, de les seves narracions i en les mateixes obres teatrals, sobre tot la seva acurada descriptiva, la perfecció gramatical i la riquesa del seu lèxic, varen dotar d’una empremta personal tota la seva obra, principalment en la prosa, que va divulgar a nivell popular la normalització de la llengua catalana.

El camí que va portar a Ruyra a ser conegut com a “Príncep de la prosa catalana” no va ser fàcil. Tal com vàrem senyalar en la seva biografia, de la infantesa i l’adolescència en sabem molt poc, el mateix Ruyra defugia de parlar-ne quan amics seus intentaven esbrinar aquells seus primers anys. Sabem de la íntima amistat amb en Ramon Turró, de la dèria del dos amics per la lectura dels mes cèlebres escriptors antics i moderns, tot afegint-hi comentaris seus, i de l’aprenentatge de llengües de manera autodidàctica, com uns vertaders investigadors literaris. Als seus quinze anys, Ruyra havia llegit dues vegades el “Quixot” de Cervantes i obres de Dant, Shakespeare, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Molière, Victor Hugo i suposo que me’n deixo força d’altres. També podem considerar la primera fase de la seva vida com una etapa d’autèntica formació humana i cristiana, de profunda observació de tot el que el rodejava, molt especialment el relacionat amb la natura, el paisatge, el mar i les mateixes persones, per a ell tot formava part de la meravellosa obra de Déu.

Durant aquests anys totes les seves narracions i versos els escrivia en castellà gairebé els 20 anys, quan un bon dia, tot i no haver escrit mai res en català, va donar-se comte que escriure en català era un acte possible i molt més natural per a ell que escriure en castellà. Des d’aquell moment va començar a escriure en català totes les seves creacions, sense tenir cap bagatge de gramàtica ni d’ortografia. En descobrir al mateix temps que no era suficient escriure el català de qualsevol manera, va començar una etapa intensiva de lectures i d’estudi gramatical del català. Les seves primeres lectures foren: “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana” d’Antoni de Bofarull i el “Diccionari de la llengua catalana” de Pere Labernia, edició de 1864. Un altre factor que va influir en aquest pas del castellà al català, cal atribuir-lo al seu amic Mn. Jacint Verdaguer, amb el que havien coincidit tot dos en la mateixa residència de Barcelona, aquesta relació va originar després la intervenció de Ruyra en la correcció de les proves de “L’Atlàntida”.

En frases del mateix Ruyra ens defineix, entre altres consideracions, aquesta etapa memorable de la seva vida: “ …finalment, em vaig convèncer que la llengua castellana, no era l’instrument que Déu havia posat al servei de les meves facultats i que, per molt que l’estudiés, no la hi hauria adaptada mai bé. Heu-vos aquí, doncs, que arribat a l’edat de trenta anys, amb aquestes normes vaig reemprendre pacientment el meu aprenentatge. Certament, em sentia ric de lèxic popular i d’alegre catalanesc, però em costava de pastar i estilitzar aquest ingredients. I, cosa també estranya, me’n sabia servir més bé en el vers que en la prosa, essent així que la prosa havia estat fins aleshores el meu cavall de batalla. Fins després de molts exercicis en vers no vaig començar a trobar la pauta del meu cant pla preferit”.

Ruyra es preocupà amb tota intensitat per les qüestions de llenguatge, ja en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona per l’octubre de 1906, intervingué eficaçment en diferents ponències filològiques com ara la de “La nostra llengua en les obres literàries”. Com a membre numerari, des de l’any 1919 fins el 1938, de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el seu treball fou d’una eficàcia extraordinària en resoldre els problemes de la nostra llengua, amb la finalitat de depurar-la. Amic personal de Pompeu Fabra va convertir-se en un dels seus principals col·laboradors en l’estructuració del català modern. Foren de gran utilitat les seves observacions i correccions fetes al “Vocabulari Marítim” de l’Emerencià Roig i Raventós, totes elles de gran valor de cara a la clarificació de la llengua catalana. Com a conclusió final i sense cap dubte podem considerar a Ruyra com un dels grans referents per a la filologia del nostre país.

En aquest article i en l’anteriorment publicat he intentat resumir la gran figura literària de Joaquim Ruyra, en l’aspecte biogràfic i com a constructor de la llengua catalana. A partir d’ara, seguirem la seva trajectòria a través de l’obra escrita.

Acabem avui amb un paràgraf molt significatiu del realisme de la seva prosa de la narració, que forma part del recull “Pinya de Rosa”, “La Xucladora”: “ Vet allà la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac de calitja sollevat de l’horitzó. Talment sembla que guaita el món curiosa i avergonyida, com una donzella que s’hi presenta per primera volta. Però la vergonya, en el cel i en la terra, és una flor d’aurora : acompanya els sers jovençants, i els aires del món la marceixen aviat. L’astre no triga pas a desempallegar-se dels vels que l’ofusquen, i s’alça amb valentia, asserenat-se, aclarint-se, vessant a dolls per l’aigua ses resplendors blanques d’estel.”

Domènec Valls i Coll