FEBRER, segon mes de l’any, el seu nom procedeix de la denominació d’una divinitat romana, “FEBRUS”. En el tapís de la Creació, obra extraordinària que s’admira en la catedral de Girona, hi figura el mes de febrer en la representació del Carro del Sol, com volent indicar que a partir d’aquest mes de l’any el sol ja comença a fer sentir els seus raigs amb més intensitat.

Les dites del mes de febrer ens recorden que la fredor de l’hivern encara està present entre nosaltres, aquesta circumstància la trobem entre els seus populars refranys: “Pel febrer, / una estona al sol / i una altre al foguer” – “ Febrer, febreret, / set capes i un barret “ –  “ Crits de lloca al febrer,/ bons ous al galliner “.

Seguint el calendari cristià la primera tradició del febrer, molt celebrada pels nostres avis, la trobem el dia 2, la Candelera. Quaranta dies han transcorregut entre el dia de Nadal i el 2 de febrer, aquest període de temps simbolitza la fi del cicle de Nadal, és en aquest moment que en les cases de Blanes, i de tot el país, tradicionalment es desmuntava el pessebre. La Candelera, festa de la Purificació de la Mare de Déu, antigament era un dia especial i de profund sentit espiritual, molt propi d’aquella època; encara avui dia es conserva aquesta tradició i durant la missa l’Església reparteix petites espelmes beneïdes, anomenades candeles, destinades a orientar els cristians pel camí de la vida.

El refrany més popular que situa la diada amb força precisió astronòmica diu el següent:

                             

                                   Si la Candelera  plora, l’hivern és fora

                                   si la Candelera riu, l’hivern és viu;

                                   però tant si plora com si deixa de plorar,

                                   la meitat de l’hivern encara ha de passar.

 

Passat el dijous gras iniciem el cicle Quaresmal, molt fecund en tradicions com la festa  de Carnaval i el dimecres de Cendra, que aquest any venen molt aviat, a primers de febrer (diumenge 3 i dimecres 6).

Antigament la festa del Carnaval, segons Cortils i Vieta, “en Blanes no tenia cap particularitat que valgués la pena d’esmentar”, tot es reduïa a unes quantes disfresses, més o menys estrambòtiques que fan tabola i una gran concurrència a les sales de ball.

No cal esmentar que aquesta tradició s’ha convertit en una festa eminentment mundana i ja podem considerar-la com una de les noves tradicions, a Blanes es du a terme tot un seguit d’actes que ja comencen el dissabte amb la rebuda del rei Carnestoltes, que passeja pels principals carrers amb una  multitudinària rebuda. El diumenge s’organitza una rua de gent disfressada.

El Dimecres de Cendra, les ganes de gresca arriben el límit amb un gran sopar i en comitiva formada per gent vestida de dol davant l’ajuntament es procedeix a la crema del rei Carnestoltes, que culmina en un pregó, escrit en clau satírica, que deixa potes enlaire persones i institucions a partir dels fets destacats que han succeït durant el darrer any.

El Dimecres de Cendra és el primer dia de la Quaresma, temps que, d’acord amb la tradició i la doctrina cristiana, és un període d’abstinència i purificació que dura quaranta dies. En aquest cicle del calendari era prohibit menjar carn, llevat que s’hagués aconseguit una dispensa eclesiàstica, mitjançant unes “Butlles”. Aquest període de l’any recorda també els dies de dejuni i meditació que Jesús va viure al desert. D’altra banda el simbolisme de la cendra que durant aquest dia se imposa durant la missa recorda als cristians que “som pols i pols serem”.

Un costum molt propi de Blanes del dimecres de cendra, segons Cortils i Vieta, era l’enterrament d’en carnestoltes, vulgarment anomenat l’enterrament de la Sardina, l’historiador blanenc ho descriu de la següent manera:  “Lo dimecres de cendra també ixen al camp alegres collas de gent, y també s’hi fa lo berenar, que es més o ménos gras segons los escrúpols de conciencia de cadascú”.

Una tradició completament desapareguda, encara mantinguda per algun blanenc nostàlgic, consistia en penjar en un lloc visible de la llar en tornar de missa del primer diumenge de Quaresma un dibuix més o menys artístic fet per algun familiar, representant la “Vella de la Quaresma” amb la particularitat de tenir set peus. El costum d’exposar aquesta figura havia estat molt freqüent a Blanes durant el segle XVIII i constituïa un testimoni popular de fe i religiositat.

Cada diumenge, normalment davant la mainada de la casa, se li tallava un peu per significar que ja havia passat un altre setmana, aquest dibuix venia ésser com el calendari infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per arribar a la Pasqua.

Domènec Valls i Coll       

 

Anuncis