Ruyra I

 

L’AVI DE “RECULL”

Ja hem deixat ben clara l’estreta vinculació de Ruyra amb Blanes. principalment en la seva infantesa, i que bona part de la seva vida va quedar repartida entre Blanes i Barcelona. Però és indiscutible que va ser a la nostre població on Ruyra va manifestar els seus dons literaris amb intensitat, inspirant-se sobre tot en les nostres costums i en el meravellós paisatge de la nostra costa.

Durant molt de temps Ruyra fou força desconegut tan a Blanes com en el mon de les lletres, portava una vida tranquil·la i poc social, no freqüentava al Casino lloc de reunió i tertúlia de molts blanencs, i era poc amic d’assistir en les festes i actes públics. Les seves relacions mes intimes foren a través de la família quet Gelmà, Trinitat Oms i Ramon Ruyra mes conegut per l’Oncle Creus, d’aquí ve que el nostre escriptor se’l conegués vulgarment com en Quimet Creus.

Segons Coma i Soley una de les seves afeccions, a part de passejar i llegir molt, era la pesca, sovinteant la platja de Sant Francesc per plantar-hi les seves canyes hi esperar si picava algun peix. Precisament en aquestes passejades es trobaven uns quants amics ja coneguts de Barcelona com Junceda, Roig i Raventós o Ferràn Agulló, que juntament amb els de Blanes formaven una colla molt peculiar dintre el mon cultural de la vila.

La vida de l’escriptor va fer un canvi radical a partir dels anys 1918 i 1919, quant el seu amic Salvador Cornellà va obrir una modesta llibreria, en els baixos de la casa Pairal de JoaquimRuyra, a can Creus, que avui encara es conserva en el carrer Ample. En aquest local va instal·lar-hi la redacció del setmanari “Recull”, que el 12 de juny de 1920 treia a la llum el seu primer exemplar amb el nom de “Recull d’Or”. Ruyra hi anava a passar moltes estones, coincidint amb els amics blanencs de sempre, juntament amb els estiuejants de Barcelona com el dibuixant Junceda gran amic seu, el metge i escriptor Josep Roig i Raventós, Josep Alemany i Borràs, Ferràn Agulló, en Coma i Soley i molt aviat si afegiren una colla de joves entre els qui havia els germans Francesc i Pere Puig i Llensa, Mossèn Agustí Andreu, Fèlix Andreu, Benet Ribas, Joan Abril, Josep Mestres i el mateix Salvador Cornellá.

De tot aquest grup es va formar el cos de redacció d’una de les revistes catalanes mes veteranes de tot Catalunya com es el “RECULL”

Les tertúlies de Recull es varen convertir en un autèntic bàlsam de tranquil·litat per Ruyra, doncs estava passant uns moments força complicats en les seves propietats i contrarietats familiars. Escrivia petites narracions i poesies per al setmanari, corregia proves i finalment feia de compaginador.

El mestre Ruyra la majoria seus treballs publicats a la Revista “RECULL” els signava amb el pseudònim “L’Avi”, d’aquí ve que tots els seus companys de redacció com la majoria dels seus amics el nomenessin com “L’Avi de Recull”.

En Pere Puig i Llensa m’havia explicat personalment, com transcorrien aquelles tertúlies i de la magistral manera que Ruyra els orientava en el domini del català, destacava principalment la fluides del seu llenguatge que donava gust escoltar i encara més seguir la seva amena conversa. Ruyra apart de l’aparenci seriosa i descuidada de la seva persona, amb deia en Pere, que tenia un sentit finíssim de l’humor, cosa que es pot comprovar en moltes de les seves narracions.

Es una llàstima que l’important col·laboració de Ruyra en el RECULL, no figuri en l’edició de les Obres completes seves, doncs fullejant les composicions que durant molts anys Ruyra va escriure a la Revista, om es dona compte que el seu contingut forma part d’una època molt important i desconeguda en la seva vida literària i molt especialment important per la mateixa història de Blanes. Crec que aprofitant aquest any dedicat a la seva persona i obra, seria molt positiva la publicació dels seus diversos escrits publicats en l’esmentada Revista.

El perquè Ruyra signava els seus escrits en la Revista RECULL amb el pseudònim de “L’Avi” es purament sentimental i d’estima envers els seus companys de redacció, ell mateix ho justifica en la seva “CARTA OBERTA als meus nets del Casal de RECULL”, una extensa poesia publicada en la mateixa Revista del 10 de novembre de 1929 i de la que extrèiem l’última estrofa:

D’aquest manament

no aparteu mai l’ull;

Tingueu-lo present

en dictar “RECULL”;

no hi feu mai embull.

Així vostre llavi

tindrà aquell dir savi

que atrau i enamora,

i sereu tothora

beneïts de

L’AVI

Domènec Valls i Coll

Terrenys SAFA

 

TERRENYS SAFA

Per completar l’article anterior dedicat al record d’alguns fets passats ben importants per a la defensa del nostre entorn, vull continuar i concloure amb un fet completament diferent a l’exposat en l’article anterior. En aquell cas hi havia el perill de la pèrdua d’un valuós terreny i en el que explicaré es tracta de la recuperació d’una gran extensió de terreny del entorn blanenc, vital pel desenvolupament urbanístic, que em sembla interessant posar-lo al coneixement de la gent de Blanes.

El dia 18 de juny de 1973 tenia concertada en el meu despatx de l’alcaldia una entrevista sol·licitada pel Director General de SAFA, Sr. Antoni Bernadàs, amb l’advocat de l’esmentada Empresa Sr. Barbero, per assabentar-me d’una decisió que havia aprovat el Consell Superior de l’Entitat Industrial. Després d’una llarga conversa, i anant finalment al gra, comunicaven a l’Ajuntament que posaven a la venda la totalitat dels terrenys propietat de SAFA ubicats en un lloc ben proper al centre urbà, es tractava de l’espai que anava des del Molí de Vall i tot el seu entorn, inclosa la part edificada, fins el camp de Futbol i els terrenys on actualment hi ha el pavelló esportiu, conjuntament amb tot els terrenys front del Racó d’en Portes, amb un global aproximat als 50.000 m2.

La proposta que feia l’Empresa era sobre la possibilitat que la compra dels esmentats terrenys pogués ser d’interès per a l’Ajuntament de Blanes, motiu per el qual el Consell havia acordat posar-lo en coneixement de l’operació abans d’iniciar les negociacions amb una immobiliària interessada en la compra. El preu que SAFA demanava era de 45.000.000 de Pessetes (el pressupost ordinari de l’Ajuntament de l’any 1973 no arribava als 60.000.000.).

Davant la importància de cara el futur urbanístic de la pèrdua d’uns terrenys tan valuosos, la totalitat del Consistori va fer pinya per aconseguir per a Blanes la totalitat d’aquells terrenys. El problema era molt complicat, en aquells moments aconseguir un crèdit de prop de 50.000.000 de pessetes a través del “Banco de Crédito de España” representava un autèntic calvari. (Si algú està interessat en conèixer tot el procés, que gràcies a Deu, es va solucionar, d’una forma molt beneficiosa per l‘economia municipal, pot consultar les meves memòries, actualment en l’Arxiu Municipal, on hi trobarà tots els detalls.)

Després d’una autentica marató de reunions i entrevistes a nivell provincial i estatal, per poder obtenir el corresponent crèdit i varies reunions amb l’empresa venedora per la demora en la decisió municipal, una vegada aconseguida la seguretat de poder solucionar l’important operació financera, l’Ajuntament de Blanes en el ple Municipal celebrat el dia 31 de juliol de l’any 1973 aprovava l’acord per a la compra de la totalitat dels terrenys.

Al llarg dels anys transcorreguts el poble de Blanes ha pogut comprovar i gaudir de l’encert d’una actuació municipal que va preservar uns terrenys que després tant han contribuït a la salvaguarda del nostre entorn i encara avui dia són una reserva urbanística pel manteniment equilibrat del creixement de la nostra vila, tal com s’ha demostrat posteriorment amb la construcció d’importants equipaments de serveis sanitaris, socials, culturals i esportius.

Domènec Valls i Coll

Thalassa

THALASSA. Amarra a Blanes.

Venerem altre volta a la nostra Mare Celestial, la Mare de Déu del Vilar, que torna en el mateix lloc, en la platja de Blanes, on ara fa 50 anys va ser coronada. Estic convençut que des del Cel, ens mireu contenta i somrient perquè sabeu que el poble de Blanes us estima de veritat. Recordo emocionat aquelles memorables dues hores que tota aquesta platja es va convertit en una autèntica catifa humana aclamant a la seva Reina i ho dic emocionat perquè jo era l’espiquer que anunciava pam a pam la cerimònia i el moment que el Cardenal imposava la corona sobre la vostre testa. Escena que ha quedat gravada en el cor de molts blanencs.

MARE DE DÉU DEL VILAR, CONTINUEU VETLLANT PEL NOSTRE POBLE.

Es casual o potser providencial l’arribada del vaixell THÖ-PA-GA a Blanes i contemplar-lo fondejat enfront de la nostra platja. THALASSA un programa meravellós de la Televisió Catalana, a través del canal 33, ha encertat de ple en el seu ideari de divulgar tos els secrets dels nostres mars. Aquesta setmana, Blanes commemora una data històrica, el 50é Aniversari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu del Vilar i en la certesa de que la Mare de Déu, es un autèntic punt de referència per tota la gent del mar, THALASSA ha volgut adherir-se a l’homenatge oferint la seva ofrena a la M. de D.del Vilar, marinera per excel·lència. Bonica manera d’afegir un altre graó al seu historial en la seva commemoració dels 15 anys i 500 edicions del programa THALASSA. Blanes agraeix de tot cor aquesta emotiva deferència i DESITJANT que el pugeu continuar el programa durant molts anys.

La devoció a la Mare de Déu del Vilar es mil·lenària, a través dels segles s’ha mantingut ferma i sincera. Sempre hem confiat amb Vos, com es demostra en les moles vegades que hem vingut a buscar-vos, per tenir-vos mes a la vora i suplicar la vostra ajuda ( Calamitats en forma d’epidèmies i pestes. Èpoques de sequeres. Invasions dels francesos.( El Vot de Vila).

Infinitat d’Exvots, prometences, i molts sacrificis oferts com a penyora d’agraïment d’algun favor rebut.

Deixeu-me contar un somni i feu com vostre aquest somni: Una ofrena simbòlica però de gran sentit espiritual. L’home que mes va descriure el mar amb les seves narracions, JOAQUIM RUYRA, i no tan sols amb una prosa rica i vibrant, sinó que el va pintar com un quadre, perquè llegint-lo, veiem el mar en tota les seves transformacions i tonalitats, dons aquesta ofrena la fa RUYRA, representant a tot el poble de Blanes, a tota la gent del mar, oferint a la M. de D. del Vilar totes les seves narracions i especialment l’obra literària, on EL MAR I LA MARE DE DÉU DEL VILAR SON PRESENTS.

Una Tarda per mar – Mar de llamp – Mànegues marines – L’Idil·li d’en Temme – La Xucladora – Jacobé – L’ANIVERSARI DEL NOI GUIXER – EL REM DE TRENTA QUATRE.

L’Aniversari del noi Guixer ( El mar un Temple Sagrat, quants mariners Blanencs i descansant en pau. El mar enfadat s’en va emportar el seu fill)

El Rem de trenta quatre, el mar enfadat i tranquil, d’avant l’invocació a la Mare de Déu del Vilar, retorna el mariners. El final es una mostra de la fe d’un poble.

EN EL SANTUARI HI HA DOS IMATGES IMPACTANTS – LA MARE DE DÉU DEL VILAR, REINA I MARE. I EL REM QUE REPRESENTA TOT EL POBLE DE BLANES.

Domènec Valls i Coll

 

Sant Jordi

 

LA DIADA DE SANT JORDI

Cada any celebrem amb solemnitat i entusiasme popular la festivitat de Sant Jordi, tot Catalunya queda envoltada d’un aire especial, propi de les festes tradicionals i d’aquelles diades que ens porten un missatge, en aquest cas d’amor, com ho confirmen uns goigs dedicats al sant, que tinc a les meves mans, amb el següent títol: GOIGS A LLAOR DE SANT JORDI / PATRÓ DE CATALUNYA I DELS ENAMORATS.

Aprofitant la proximitat de la diada de Sant Jordi, festa ja popular a Blanes envoltada amb el colorit dels llocs de venda de les formoses roses juntament amb les parades curulles de llibres, dues ofrenes obligades per expressar els nostres sentiments a les persones que estimem, com són la rosa i el llibre, us explicaré una petita història del Sant, de la rosa i el llibre.

El testimonis de culte i els arqueològics no deixen cap dubte que un màrtir de nom Jordi, que per la seva popularitat anomenaven el “megalomàrtir”, era venerat des del segle IV. Segons dades posteriors del segle VI (Decret gelasià) Jordi fou martiritzat cap l’any 303. Ràpidament el culte s’estengué per la part d’orient i, a començament del segle VII, esdevingué especialment conegut a occident quan el papa Gregori el Gran creà a Roma la diaconia de Sant Jordi. A occident el patronatge de Sant Jordi s’estengué a molts indrets de la cristiandat: Catalunya-Aragó, Gènova, Anglaterra, Grècia, Portugal i Lituània, així com també Geòrgia, que porta el seu nom.

A meitat del segle XV els diputats catalans acordaren construir la capella de Sant Jordi al Palau de la Generalitat (1432-1434) i l’any 1456 el dia de Sant Jordi fou declarat festiu a Catalunya.

La llegenda segons la qual donà mort a un terrible drac per alliberar una donzella, reminiscència llegendària clàssica, sembla que va aparèixer a finals del primer mil·leni. Existeix una versió plàstica d’una pintura a la capella de Soganlt (Capadòcia) entre els anys 1006 i 1021.

Des del segle XV se celebra la festa de la rosa com a festa dels enamorats, en què l’enamorat regala a la seva estimada una rosa; l’any 1926 s’instituí per la mateixa data el Dia del llibre, en commemoració de la mort de Cervantes i Shakespeare, en què l’enamorada obsequia amb un llibre el seu estimat. Aquesta tradició ha arrelat no solament a Catalunya sinó també en altres indrets, fins i tot en països molt allunyats de la nostra terra, com el Japó.

Els goigs esmentats comencen amb la següent entrada:

Ja que infoneu l’alegria

o l’amor que és delitós

ajudeu-nos nit i dia

noble Jordi valerós.

Resposta: Tingueu sota la vostra protecció

Als fills d’aquesta nació.

Domènec Valls i Coll

Universitat de Blanes

 

EL LLIBRE DE LA UNIVERSITAT DE LA VILA DE BLANES

Cal deixar ben clar que el títol d’Universitat no té res a veure amb les Universitats tal com avui dia les coneixem. A l’Edat Mitjana era el nom que utilitzaven per definir el que en l’actualitat coneixem com Ajuntaments, o sigui que en realitat parlem d’un autèntic Llibre de l’Ajuntament de Blanes.

Aquest llibre és una joia del nostre patrimoni històric i és una de les fonts més importants per conèixer el funcionament del regisme municipal del segle XV, no tan sols de blanes sinó de les terres catalanes, ja que recull les antigues ordinacions i els privilegis de la nostra vila, alguns d’ells del segle XIII, fins al segle XVII. El manuscrit original el va escriure en els primers anys del segle XVI, amb data de 1518, fra Vicens Sala, monjo del Monestir del Galligans. El manuscrit original el formen 176 folis en pergamí de 310 x 215 mil·límetres, dels quals n’hi ha 85 en blanc; l’enquadernació és de post de fusta, folrada de pell negra, amb cinc claus de llautó a cada banda, dels que ara en manquen dos a la cara del davant i un a la posterior.

Aquest extraordinari document es conserva avui a l’arxiu municipal, si bé va passar molts anys en l’arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Blanes i la seva recuperació per part de l’Ajuntament va ser molt llarga i complicada. La primera acció la va realitzar l’Ajuntament durant l’any 1969 amb l’edició del Llibre de la Universitat de Blanes, per tal de posar tan important obra en mans dels historiadors i de totes les persones interessades en l’estudi del nostre passat .

La transcripció dels textos, llur presentació i l’anotació de l’esmentada edició, va estar a cura de Josep Maria Pons i Guri, especialista en la història de les institucions medievals catalanes que, a més de ser un bon coneixedor del Llibre de la Universitat, era una de les persones més preparades per realitzar una tasca com aquesta. El mateix Pons Guri ha qualificat el Llibre a part d’una peça històrica important com la “Bíblia dels blanencs”.

En el Llibre hi trobem entre les diferents ordinacions, una titulada “Taula de les imposicions de la Vila de Blanes“ ara en diríem ordenances fiscals. Ordinacions referents a la sanitat, obligacions i privilegis. Normes pel nomenament dels Síndics i del mateix alcalde i un bon recull de documents dignes d’estudi pel seu contingut. En molts casos amb sorprenent vigència en els nostres dies.

Com no podia ser d’altre forma, els documents del Llibre, editat el 1969 com ja he dit, en la seva totalitat són transcrits fidelment segons els originals, en català i llatí, i tan el pròleg com la introducció estan escrites en català, risc important ateses les circumstàncies de l’època.

L’èxit del Llibre fou rotund i podem afirmar que el Llibre de la Universitat de Blanes figura en la majoria de les universitats de Catalunya, de tot l’Estat i en moltes universitats del món.

El gran valor històric del Llibre queda demostrat, per exemple, en una ressenya publicada en el prestigiós Anuario de Historia del Derecho Español pel catedràtic Josep Maria Font Rius on fa un extens comentari i elogi de l’edició del Llibre.

Després de la ressonància que va obtenir l’edició del Llibre, la iniciativa de l’Ajuntament, amb el suport fonamental dels últims tres rectors de la Parròquia que d’una manera o altre varen intervenir en el seu desenllaç, varen dur a bon port la recuperació de tan valuosa peça pel poble, que es va oficialitzar solemnement el dia 24 d’abril de 1998 en un acte celebrat el la Sala de Plens amb la cessió per part del bisbat de Girona de l’històric manuscrit a l’Ajuntament de Blanes.

Domènec Valls i Coll

Un Nadal especial

 

UN NADAL ESPECIAL

La commemoració i celebració del Naixement de Jesús no la trobem fins el segle IV. Els primers cristians donaven més importància a la Passió i Resurrecció de Jesús com a fonaments de la seva redempció, i dedicaven tota llur devoció i culte a aquest misteri. El Naixement de Jesús no fou celebrat fins després del triomf del cristianisme i com una manifestació d’alegria pública.

El document històric més antic de la celebració del Nadal a Catalunya, ens la dona el Concili provincial tarragoní dels anys 1239 i 1242. Ja aleshores la gent feia grans festes.

El rei Pere I el Cerimoniós, per tal de donar més relleu a la festa de Nadal, va disposar, l’any 1350, que als seus dominis comencés l’any per Nadal, i així es va fer durant molt de temps.

A començaments del segle XV, en la vigília de Nadal, a Blanes es feia una crida per la qual des del toc d’oració no era permesa cap mena de feina ni treball bastard, i es condemnava a penes i càstigs importants als que no complissin la disposició.Segons documents consultats en l’Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya, l’any 1583 en el convent dels Caputxins de Blanes una de les celebracions mes solemnes era la de la nativitat de Jesús.

En l’ambient popular de la vila l’escriptor Cortils i Vieta ens fa reviure la forma en que els blanencs celebraven la festa del Nadal i molt especialment la seva vigília. Les dates que Cortils i Vieta esmenta com a més típiques de Blanes, i que els nostres avantpassats tenien com a sagrades en el sentit religiós i pròpies de la fe imperant en aquella època, eren la “Vigília de Nadal amb la corresponent missa del Gall” , “El caga Tió”, tan popular a Catalunya i molt singularment a Blanes, amb la típica cançoneta “que els nens entonen acompanyant l’acció de colpejar lo tió col·locat en la llar”, el pessebre popular imprescindible en totes les cases i finalment “La festa del Reis Mags i la seva arribada tan esperada per tota la mainada”, tancava el cicle nadalenc.

El mateix historiador blanenc, fa especial esment a la festa de Nadal, amb el següent comentari: Per Nadal es costum posar en lo retaule del altar major, hont están representats lo naixement de Jesu-Christ y la adoracó dels Reys, així com els pendons que en dita festivitat penjan de la bóveda, llargas enfiladas de neulas de colors, especie d’hostias d’un pam, poch més ó menos, de diámetre; iguals á las que s’ tiran en los bateigs. Aquest raro adorno no s’ retira fins passat lo dia de la Epífani.”.

Un fet prou significatiu el trobem l’any 1903 en un canvi en la decoració de l’altar major de la parròquia i denunciat per Josep Alemany i Borràs en “La Costa de Llevant” del 17 de gener del 1904, on llegim: “Festa de Cap d’Any i Reys . Hem observat que aquest any, trencant la costum dels anteriors, no s’ha guarnit l’altar major ab neules ni s’han penjat els ganfarons y demés banderes: no sabem a que atribuhir aquesta falta, puix aixís s’ha tret a l’Iglesia aquell carácter que havia presentat sempre en aquestes fetes de Nadal”.

El que podríem denominar com el Nadal dels nostres avis, senzill i familiar, s’anava difuminat en el transcurs dels anys, perdent el seu autèntic significat de festa religiosa, de commemoració d’un fet històric de tanta transcendència pel mon cristià, per passar a convertir-se, per a la majoria, només en una de les festes de més important repercussió comercial i lúdica. La intimitat del Nadal, que aglutinava a les famílies, a través dels actes religiosos i de les tradicions populars, s’ha convertit en un NADAL DIFERENT.

En el fons la flama permanent de la fe es manté viva, per a alguns quasi diria més ferma i més conseqüent en la transcendència del naixement de Jesús. El Nadal dels nostres dies és diferent, potser som menys, però jo crec que és un Nadal molt més evangèlic i molt més proper a la doctrina que Crist predicava. Les tradicions que més ens fan viure el Nadal es mantenen amb fervor a Blanes, la Missa del Gall, el Tió, els Pessebres, els Reis Mags. És un NADAL DIFERENT quan pensem en la pau per a tot el mon i que es faci realitat aquell cant angelical de la cova de Betlem: “Glòria a Deu en les Altures i Pau a la terra per tots els homes de bona voluntat

Domènec Valls i Coll

Últim homenatge -Any Ruyra

 

L’ÚLTIM HOMENATGE PÚBLIC A JOAQUIM RUYRA

El 27 de setembre de 1938, vuitanta aniversari del seu naixement de Ruyra, la Generalitat de Catalunya va voler reconèixer el valor literari del mestre de la prosa catalana, en un acte oficial presidit pel mateix president Lluïs Companys i pel conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer. En l’esmentat acte no hi faltaren la majoria dels escriptors que integraven la Institució de les Lletres Catalanes, ni altres grans personalitats del món de la cultura. El President Companys va fer un discurs memorable i de un gran contingut patriòtic i d’afecte envers la persona de l’homenatjat, procurant no ferir els sentiments de l’escriptor en algunes de les seves discrepàncies a la política de la generalitat. Ruyra va respondre emocionat, agraint l’homenatge i les afectuoses paraules del president, finalitzant el seu parlament expressant la seva satisfacció per l’obsequi de la caixa de caliquenyos que li havia ofert el President i va acabar amb les paraules “ que ell no era un home entrat en la política, però que era i seria sempre amb Catalunya “

Als pocs mesos d’aquest homenatge, Ruyra va morir al seu pis de Gràcia el 15 de maig de 1939, després de haver sofert una delicada operació quirúrgica.

La complicada situació política de l’època va fer que la seva mort passés inadvertida i molt particularment per als escriptors i companys seus encara en l’exili, que més endavant en assabentar-se’n, escriviren articles i notes necrològiques.

Dos dels seus mes íntims amics, Joan Junceda i Vicens Coma i Soley, que en els seus últims dies mai el deixaren sol, foren els encarregats de fer possible el desig que Ruyra sempre els havia insinuat de ser enterrat a Blanes, el poble que tant havia estimat. Varen realitzar tots els tràmits necessaris i finalment aconseguiren que les seves despulles descansessin en la terra que ell havia trepitjat i descrit en les seves magistrals obres. Era l’únic lloc apropiat per acollir l’autor de “Marines i boscatges”, “La Parada”, “Entre Flames” i a l’home que tant va influir en el coneixement de Blanes i que més va impulsar el seu nivell cultural.

D’un Assaig biogràfic titulat “Joaquim Ruyra”, de Lluïsa Julià, he copiat un fragment d’una semblança completa dels darrers anys de Joaquim Ruyra, que va escriure Carles Riba l’any 1940, el seu cru realisme, reafirma l’humil i a la vegada forta personalitat del prosista, poeta i dramaturg que fou Ruyra.

D’aquesta manera s’expressava Carles Riba:

“ Finida la sessió de l’Institut d’Estudis Catalans, el dúiem a casa seva, llunyana d’un trajecte que no cobria cap transport, em el cotxet de Pompeu Fabra. Un cotxet minúscul, on anàvem els tres amb el xofer i tot d’embalums; entregirats, sobreposats, plegats. Plegat, gemegadís, barbotejant fórmules de gratitud, el trèiem delicadament, difícilment, mig d’esquena, mig de cantó, a la vorera del seu domicili. Aquell home aleshores tenia, no vuitanta anys, sinó vuit-cents, vuit mil. De sobte reprenia l’aplom, la testa de primer, amb aquell gest característic de quan rompia a parlar, i que ara se m’associa amb el desplegament de les naixences; ens feia adéu amb la mà i, altiu malgrat l’encorbament de les espatlles, crescut, ferm, directe darrera la seva mirada , anava cap al seu portal i la seva alta soledat”.

Vull finalitzar fent patent la meva satisfacció davant dels actes que l’Ajuntament de Blanes està preparant per commemorar d’una manera especial el proper dia 27 de setembre, l’aniversari del naixement de Ruyra. S’ha procurat que tots siguin eminentment populars i encaminats a la participació ciutadana, per aquesta raó, l’eix central serà una de les seves obres més representatives i coneguda com es “El rem de trenta-quatre”, on Blanes i la seva gent i són més presents. En un dels seus actes podrem conèixer al mateix Ruyra com a protagonista d’una breu filmació obtinguda l’any 1934, amb motiu de la portada del rem al Santuari del Vilar. Així el poble de Blanes podrà participar també d’aquest any dedicat a la memòria del nostre insigne escriptor.

Domènec Valls i Coll

Venim a veure el pessebre

 

AVE MARIA PURÍSSIMA – Venim a veure el pessebre.

Amb aquesta exclamació s’entrava a les diferents llars blanenques on any rera any si construïa el pessebre, era un ritual imprescindible durant el cicle nadalenc, “anar a veure pessebres” va ser una costum ja generalitzada a Blanes a partir de finals del segle XVIII, i en mes o menys fervor a perdurat fins els nostres dies. El sol fet de fer pessebre ja era una introducció a les Festes de Nadal. Però la meva intenció no es altre que donar a conèixer el pessebris-me com un autèntic art, cada any he parlat de diferents aspectes, com per exemple el seu origen, hem el Naixement de Jesús i de les principals fons d’inspiració com la Bíblia i els Evangelis, les seves tradicions i manera de construir un pessebre, aquest any el tema serà la història i l’art, tots els que fem pessebres som artistes.

Una de les primeres notícies que fan referència a la representació del naixement de Jesús data de l’any 338 amb la celebració del Nadal a Roma, cristianitzant una festa pagana que els romans anomenaven “Inviti Natalis Solis ”. I es a mitjans segle IV, amb gravats i relleus en fosses sepulcrals de les catacumbes, quant apareix molt rudimentàriament la representació d’un naixement.

Acabades, per l’Emperador Constantí, les persecucions dels cristians i concretada històricament la data de la Nativitat, segons la tradició en temps del Papa Teodoro (624-649), son traslladades a Roma des de Betlem unes fustes i la menjadora, segons testimonis escrits, del lloc on possiblement a néixer Jesús. va néixer Jesús, material que va servir per la construcció de la primera imitació de “ l’antro praesepis” en la Basílica de Santa Maria la Major, autor Arnolfo de Cambio.

El primer art cristià desenvoluparà una iconografia especial propis d’un pessebre, com el “Bon Pastor” de la catacumba de Santa Priscil-la i en la mateixa catacumba hi ha un fresc, en la representació de la maternitat, possiblement figuració primitiva de la Verge i L’Infant.

Apareix la representació artística del Naixement, segons l’art i l’època:

BIZANTÍ ( Artístics Icones)

ROMÀNIC. ( En molts dels capitells dels claustres dels Monestirs i Esglésies)

GÔTIC. ( Quadres de famosos artistes i la Figura que mes va immortalitzar el pessebre, va ser St. Francesc d’Assís l’any 1223, amb el seu pessebre vivent, en la missa de la nit, del que avui anomenem”missa del gall”, quan Sant Francesc realitza el seu somni d’organitzar una missa en un estable de la localitat de Greccio (Itàlia), lloc idil.lic situau en la Vall de Rieti. El pessebre estava format per una figura del Nen Jesús, sobre la menjadora i uns joves de la rodalia representaven a Maria i Josep, amb la companyia del bou i la mula.

Domènec Valls i Coll